El Barça no és l’equip de referència mundial que va ser no fa tant, no ha guanyat cap títol important en l’últim any i fa temps que no genera l’admiració pel seu futbol que havia generat, però si poséssim avui el termòmetre de la il·lusió a l’aixella del barcelonisme trobaríem que la cosa està disparada i continua pujant. Aquesta efervescència no és dolenta en si mateixa, però fa de malfiar que fos indetectable i imprevisible fa només quatre mesos, quan el barcelonisme va estrenar temporada i projecte amb més fredor que cap altra cosa. És obvi que en aquest curt espai de temps el Barça ha fet prou coses bé per girar una truita que, a final d’agost, no feia bona pinta. Era un Barça derrotat i deprimit. Tots els començaments generen noves expectatives, i més amb l’arribada de Valverde a la banqueta del Camp Nou, però aquest cop l’equip blaugrana acabava de perdre la lliga, de sortir escaldat de la Champions i d’entregar la jerarquia a un Real Madrid no només campió, sinó superior, com va verbalitzar el mateix Piqué després de perdre la supercopa contra l’equip blanc. El futbol marca de la casa s’havia ofegat en la irregularitat i els vicis de l’últim tram de l’etapa Luis Enrique. Un altre dels bucs insígnia del club, la Masia, semblava més desconnectat que mai del primer equip. I, per postres, Neymar va executar el seu pla de fugida al PSG deixant el Barça debilitat i condemnat al paper de comparsa en el fitxatge de l’estiu. Quatre mesos després, el club ha reaccionat, ha recuperat la iniciativa i el focus mediàtic. Valverde, com qui no vol la cosa, ha donat un cop de timó que ha permès a l’equip recuperar el joc col·lectiu, la fiabilitat i l’autoestima, gràcies a una ratxa d’imbatibilitat que ja és de 27 partits i a un lideratge incontestable en la lliga i en la primera fase de la Champions, però també gràcies a un guió futbolístic ambiciós en clau blaugrana i alhora realista en funció de les mancances de la plantilla i les urgències. I a tot això, s’ha d’afegir l’arribada primer de Dembélé i ara de Coutinho per ocupar el buit futbolístic, moral i mediàtic que va deixar l’adeu de Ney. L’únic problema és que l’alegria només sigui fruit dels bons resultats del Barça, de l’autocomplaença del Madrid i dels probables 300 milions d’euros que acabaran costant els fitxatges del francès i el brasiler. El Barça necessitava aquest talent per somiar, és cert, però aquest model és econòmicament insostenible per a un club com el blaugrana, és justament el que es menyspreava del Madrid de Florentino Pérez i cal no oblidar que l’objectiu final no és omplir l’àlbum de cromos i vendre samarretes, sinó fer un equip que torni a guanyar títols, divertint el personal, nodrint-se tant com pugui de la Masia i, si és possible, tornant a omplir el Camp Nou. I en tot això, només s’és a mig camí.