Si el Barça va fer saltar la banca amb el fitxatge d’Ousmane Dembélé a l’estiu, ara ho ha tornat a fer amb el del brasiler Phillipe Coutinho en el mercat d’hivern: el fitxatge més car de la història del club. Els diners que s’han gastat pel francès encara fan mal si tenim en compte que la seva joventut el va trair tot just sortir al terreny de joc, i que quan ha tornat s’ha mostrat tímid i encara faltat de recursos. Caldrà veure’l evolucionar, però malgrat el bon paper que va fer amb el Borussia Dortmund encara el considero un diamant en brut. Si més no, a polir per poder estar a l’equip titular d’un Barça que ha sabut sobreposar-se a les adversitats i tàcticament cada dia està més madur.

L’exjugador del Liverpool Coutinho és diferent. Si bé vaig sentir crítiques quan es van decidir invertir 145 milions d’euros (variables inclosos) pel jove gal, n’he sentit moltes menys pels 160 milions gastats pel brasiler, a qui ja veuen com el recanvi de Don Andrés. I, per poder garantir la continuïtat del model Barça –entronitzat amb el manxec, ara que jo no tenim Xavi–, no hi ha estalvi que valgui. Ara bé, malgrat que el Barça necessita la seva figura (versàtil, tècnica i polivalent) per jugar tot escrivint una prosa més literària, també és ben cert que el club ha d’assumir que caldrà gestionar bé els pressupostos si no vol patir per quadrar els números a final de curs.

Coutinho exemplifica novament el famós “cercle virtuós” que va imposar Ferran Soriano capitanejant l’economia del club: un jugador de gran qualitat que ha d’ajudar a guanyar títols, que a la vegada ajuden a posicionar la marca i a generar ingressos. Sobre el paper, doncs, hi ha molt menys marge d’error que amb altres apostes futbolístiques que, o bé no han estat a l’altura, o bé encara són tota una incògnita. El problema podria sorgir si no arriben els títols i hom es posa les mans al cap pensant que el Barça s’ha fulminat els 222 milions d’euros ingressats per Neymar amb dos jugadors que no han rendit. Però enguany acabar sec serà difícil amb una lliga molt ben encarrilada que permet jugar mirant el Madrid a distància. Ara bé, el futbol és molt traïdor, i només falta un excés de confiança per començar a sentir la flaire dels rivals al clatell. Per tant, no hi ha gaire més a dir: que Phillipe Coutinho aporti màgia a la competició de la regularitat (i faci feliç Messi), que Andrés Iniesta es dosifiqui per estar entonat tot l’any i Ousmane Dembélé demostri en els partits de Champions que pot format part del trident. Sobre el paper, tot quadra perquè el Barça amortitzi les inversions i ningú es recordi dels xecs amunt i avall.