Una victòria especial de l’Espanyol

Des de mit­jan agost, en què l’àmplia i ina­pel·lable der­rota en la super­copa dis­pu­tada con­tra el Real Madrid va fer que l’afició bar­ce­lo­nista pensés en els pit­jors augu­ris, el Barça entre­nat per l’apa­rent­ment trist Ernesto Val­verde no per­dia: com saben, ho va fer jugant con­tra l’Espa­nyol en el par­tit d’anada dels quarts de final de la copa, aquest tro­feu que, asso­ciat a la monar­quia espa­nyola, molts de bar­ce­lo­nis­tes no somiem gua­nyar, però que ens molesta per­dre perquè mai fa gràcia. Tot i això, en espera del par­tit de tor­nada, en què Messi segu­ra­ment voldrà redi­mir-se del penal que va fallar –sense treure mèrit a la gran parada de Diego López–, si havia d’arri­bar per força una der­rota millor que hagi estat en la copa que en la Cham­pi­ons i fins i tot en la Lliga, encara que l’equip hi tin­gui marge d’error.

El Barça es va pre­sen­tar a l’estadi de Cor­nellà-el Prat –o RCDE Sta­dium–, on mai havia per­dut, després d’una remun­tada immensa a Ano­eta, on no gua­nyava des de feia molts anys. Una remun­tada que, mate­ri­a­lit­zada en la segona part del par­tit, feia pen­sar que el Barça s’havia con­ver­tit en un equip infal·lible i d’una gran ente­resa. De sobte, però, es va enso­pir con­tra l’Espa­nyol amb un Messi poc ins­pi­rat i una certa apa­tia gene­ral, a excepció de Sergi Roberto, un juga­dor sem­pre interes­sant. En fi, pot­ser no ha estat res: no sem­pre es pot jugar amb la mateixa inten­si­tat, encara que et paguin tant per fer-ho. La qüestió, doncs, és que el Barça va per­dre con­tra l’Espa­nyol. I és així que em vaig pre­gun­tar si em moles­tava espe­ci­al­ment que l’Espa­nyol hagués estat l’equip que, per uti­lit­zar una retòrica habi­tual, tren­cava la ratxa de victòries del Barça. Sin­ce­ra­ment, la res­posta va ser que no. Fa temps que vaig dei­xar de tenir tírria a l’Espa­nyol. M’ho explico pen­sant que hi va haver un moment en què em vaig ado­nar que conec una diver­si­tat de per­so­nes que són de l’Espa­nyol per les quals tinc res­pecte i estima. Per­so­nes que tren­quen els tòpics sobre els afi­ci­o­nats espa­nyo­lis­tes. Que t’expli­quen històries fami­li­ars sobre per què són de l’Espa­nyol que són sem­blants a les que ens han fet bar­ce­lo­nis­tes a uns altres. Que, d’una manera que ho entens si tens una certa sen­si­bi­li­tat pels rars, t’argu­men­ten que ho són per un cert espe­rit de con­tra­dicció amb un ambi­ent domi­nant bar­ce­lo­nista. Pot­ser només perquè ells m’agra­den que no em fa res que, mal­grat tots aquells que van insul­tar el Barça i Piqué de manera par­ti­cu­lar esti­guin con­tents perquè l’Espa­nyol va gua­nyar dime­cres pas­sat. Que ho cele­brin. Ja veu­rem qui riurà més aquesta set­mana vinent.