El Barça de Valverde està convertint aquesta lliga en un passeig. El seu ritme és insuportable per als rivals, les seves estadístiques de rendiment impressionen, la seva superioritat està sent incontestable... La lliga no està guanyada, però fa baixada encara que faltin divuit jornades per jugar. I no és per casualitat. Valverde ha tingut l’avantatge d’agafar un equip derrotat i ha tingut la sort que Neymar va enterrar el famós trident, però sobretot ha tingut l’encert de rescatar el futbol col·lectiu, perquè en un esport d’onze contra onze això marca moltes diferències i, a sobre, els valors individuals creixen exponencialment. És obvi que el Barça té plantilla, una idea de joc, un treball tàctic, preparació dels partits, bons plantejaments i també bones correccions d’aquests plantejaments. Tot és necessari i tot suma. Però al final depèn dels jugadors, de la seva motivació, de la seva convicció, del seu compromís col·lectiu, de l’encert de les seves decisions a la gespa i de la velocitat i la precisió amb què les executen. I Valverde ha aconseguit que al voltant de Leo Messi, que és el millor jugador de tots els temps i per tant el líder natural d’aquest equip, la majoria dels actors secundaris hagin trobat el trampolí necessari per donar la seva millor versió. No és estrany que estiguem veient el millor Messi, perquè l’hem vist sempre, cada any, al llarg de les tretze temporades que fa que és al primer equip amb l’únic parèntesi de les lesions. Tampoc ho seria que veiem el millor Ter Stegen o el millor Umtiti, perquè eren jugadors joves en procés de creixement i han pujat del bé al notable, camí de l’excel·lent. De Sergi Roberto es podria dir una cosa semblant. Però, en canvi, feia molt de temps que no vèiem Sergio Busquets dominar l’escena com ho està fent ara. També feia temps que Iniesta no imprimia el seu segell al joc de l’equip amb tanta continuïtat. Resulta difícil mirar enrere i divisar un Jordi Alba millor que el que hem vist aquests últims mesos. Tampoc havíem vist al Barça el millor Vermaelen, com l’hem vist en els tretze duels que ha encadenat abans de lesionar-se al camp del Betis. I ja fa un grapat de partits que el millor Luis Suárez torna a brillar amb llum pròpia com ho va fer, sense dubte, al Villamarín. El millor Rakitic ha estat l’últim d’afegir-se a la festa. Ja fa mesos que apuntala l’equilibri de l’equip, aportant ofici, recuperació i també criteri al mig del camp, però diumenge també va ser determinant, primer obrint la llauna amb una arribada de segona línia i una definició letal, i després assistint Luis Suárez en el 0-3 que liquidava la victòria al Villamarín. La cadena és d’una lògica aclaparadora: un equip que funciona, moltes millors versions, una lliga que fa baixada i un futur que apunta ben amunt.