Esport femení, l’ampolla mig plena

Tenia un entre­na­dor de bàsquet que em deia: “T’ha vin­gut a veure mai un juga­dor del Barça? Doncs a entre­nar-te!” Aquesta era la seva res­posta quan li dema­na­ves can­viar un entre­na­ment perquè coin­ci­dia amb algun par­tit impor­tant de fut­bol. Òbvi­a­ment és una res­posta por­tada a l’extrem que haig de reconèixer que en aquell moment m’enra­bi­ava infi­ni­ta­ment però, amb el pas del temps, he entès per­fec­ta­ment el mis­satge que em volia trans­me­tre. Més enllà de voler-nos incul­car el com­promís d’entre­nar-nos tots els dies esti­pu­lats, sense excu­ses, passés el que passés, també era una manera de reva­lo­rar la nos­tra feina i l’esport femení, en gene­ral. Els con­fesso que, ara que jo soc entre­na­dora de bàsquet d’un equip femení, quan algun cop m’han dema­nat de can­viar un entre­na­ment pel mateix motiu, també a vega­des els he res­post: “T’ha vin­gut a veure mai un juga­dor del Barça?” Ara ja fa temps que no m’ho dema­nen. Les matei­xes juga­do­res ho tenen clar.

Aquesta anècdota em ser­veix d’excusa per poder par­lar de l’evo­lució de l’esport femení, que durant molt de temps ha tin­gut un com­plex d’infe­ri­o­ri­tat, incen­ti­vat pels rols soci­als pre­do­mi­nants i per uns mit­jans de comu­ni­cació que tra­di­ci­o­nal­ment han igno­rat i, fins i tot, menys­preat els èxits espor­tius feme­nins. Queda camí per recórrer però també és de justícia dir que s’estan fent pas­sos enda­vant. A poc a poc, picant molta pedra, però es fan. Perquè, en defi­ni­tiva, l’ampo­lla es pot veure mig buida o mig plena. Jo pre­fe­reixo el ves­sant opti­mista, perquè les peti­tes victòries que vas acon­se­guint t’empe­nyen a seguir enda­vant.

Un exem­ple el tenim a la ciu­tat de Girona amb l’Spar City­lift, l’equip de Lliga Feme­nina de Bàsquet. El seu embrió és un club humil que, amb molt poc temps, ha tin­gut la capa­ci­tat d’impul­sar el seu pri­mer equip fins a l’elit i, alhora, crear una massa social al seu vol­tant que creix any rere any. Pri­mer va saber apro­fi­tar el buit que va dei­xar l’Akas­vayu en el seu moment, en una ciu­tat acos­tu­mada a gau­dir de bàsquet de pri­mer nivell, mas­culí, òbvi­a­ment. I ara que el fut­bol a Girona torna a moure mas­ses i que el bàsquet mas­culí comença a treure el cap amb diver­sos equips, l’Uni Girona s’ha sabut man­te­nir com un refe­rent amb dos ingre­di­ents bàsics: crear una siner­gia amb tots els clubs de bàsquet femení de la ciu­tat i de la demar­cació –gens fàcil, tenint en compte que tra­di­ci­o­nal­ment ha estat un món far­cit de recels i enve­ges– i acon­se­guir un equip de pri­mer nivell que és una referència al bàsquet esta­tal. Sense com­ple­xos, amb ambició però sense pres­ses. Tot i així, ha de picar molta pedra. Però l’ampo­lla està mig plena.