Potser és cosa de l’edat, però cada vegada que llegeixo o escolto mots com espectacle i modernitat referits al món de l’esport no puc evitar un somriure. Un somriure foteta. Més que res perquè en la majoria d’ocasions no són res més que tòpics, que no aguanten cap anàlisi mínimament seriosa. La penúltima vegada –mai hi ha una última vegada– va ser durant la final de la prova de migtub de surf de neu de l’altra matinada, en què Queralt Castellet va quedar setena en els Jocs Olímpics de Pyeongchang.

No dubto pas que el surf de neu i la majoria de les disciplines de neu i de gel són espectaculars. I algunes són noves, relativament noves, si mirem amb perspectiva la història de l’esport. El que no és gens espectacular, i de cap de les maneres modern, és la manera de resoldre qui guanya en algunes d’aquestes disciplines. No hi ha res més antic que veure un esportista palplantat esperant que uns jutges li mostrin una nota per saber en quina posició ha quedat i si ha guanyat o no una medalla. Ho veiem aquests dies a Pyeongchang i ja es feia en el segle XIX en els campionats del món de patinatge artístic sobre gel, que es van començar a disputar el 1896 –el 1906 les dones–. O en els de gimnàstica artística, que daten del 1903 –1934 les dones–. O sigui que de modern, res. Que no hi ha cap altra manera de resoldre qui és el millor?

Al capdavall, tots aquests esports que es resolen amb uns jutges posant una nota tindrien una relació amb el món cultural. No hi ha res empíric ni objectiu que determini si un pintor, un escriptor, un escultor, un músic, un actor, un cineasta... és millor que un altre. La crítica, o el públic, donen i treuen distincions. Hi ha grans figures de la cultura que van ser ignorades en vida i pujades als altars un cop desaparegudes. D’altres, vilipendiades per la crítica i de gran suport popular. En l’esport, però, no hi ha segones oportunitats. Les medalles s’han de guanyar el dia D i la hora H. Els jutges –la crítica?– es poden equivocar. I el públic no té el poder de capgirar la situació.