Jugant bé i jugant malament, el Barça de Valverde s’ha construït com un equip en el més ampli sentit del terme. Ja ha demostrat un nivell altíssim d’eficàcia, de versatilitat i d’aquella fiabilitat que havia anat perdent i que és clau per aspirar a guanyar, per exemple, una lliga. Però encara té recorregut per créixer, per exemple, en com afronta una pressió del rival sense renunciar a les seves intencions, o com obre defenses tancades des de la possessió, o com diversifica el desequilibri que aporten Messi, Suárez i Iniesta sense perdre l’equilibri. En definitiva, es tracta d’incrementar la capacitat de fer mal al rival. És una qüestió de temps. El repte de Valverde era reconstruir l’equip per tornar a guanyar, i en això, amb 24 partits invicte i un lideratge sòlid en la lliga i amb la final de la copa garantida és evident que ha avançat força. La qüestió, a partir d’ara, és fins on és capaç de posar el llistó aquesta temporada, tenint en compte que créixer col·lectivament, consolidar elements tàctics alternatius i adaptar nous actors amb papers importants en el joc com Dembelé i Coutinho són qüestions que demanen temps. Avui, a Stamford Bridge, ho començarem a veure, perquè la Champions és la millor prova de nivell per situar l’equip i el Chelsea de Conte serà, segur, un test exigent. Alguns, envalentits per la dinàmica guanyadora de l’equip, ja fa setmanes que s’animen a parlar de triplet. Pur divertimento. La lliga de campions té molt de moneda enlaire, des de la sort que t’ofereixen els sortejos fins al poc marge d’error i les circumstàncies que et poden tombar en la fase d’eliminatòries. Sempre és un bon exercici recordar l’últim duel entre el Barça i el Chelsea, l’any 2012, aquelles ocasions fallades a Stamford Bridge (1-0) i també al Camp Nou i aquell penal de Messi al travesser van barrar el pas del Barça de Guardiola contra el Chelsea de Di Matteo, discretíssim però finalment campió. El Barça de Valverde és un bon outsider d’aquesta Champions, però encara no ha demostrat que està a aquell nivell. El Barça com a club fa anys que és on hauria de ser a Europa, sempre en les eliminatòries i quasi sempre en els quarts de final (onze dels últims dotze anys). Això s’ha de posar en valor, però també s’ha d’admetre que l’equip ha baixat algun graó respecte a la dècada prodigiosa (2006-2015), en què va guanyar quatre títols i va jugar quatre semifinals més. Fa dos anys va ser contra l’Atlético, l’any passat contra la Juve; el Barça no va estar a l’altura, els protagonistes van ser altres. I aquest és l’altre gran repte de Valverde: tornar a pujar aquest graó.