Els seus enemics el reconeixen pel mastec suficient del xiclet mentre esguarda l’arribada dels problemes com un Clint Eastwood tornant d’un campament militar després d’haver escopit sang sobre el cadàver d’un trànsfuga. Si aquesta actitud vingués d’un odiós el convertiria en superb, però quan el carisma és natural, el pistoler arrogant passa a ser el protector en qui tothom s’arrecera de les tempestes homicides. Aquest és Pesic. Va arribar el 2003 per cosir ferides histriòniques, i amb Jasikevicius, Navarro, Bodiroga, Fucka i Dueñas va abandonar els suplicis pretèrits estimbats a la cuneta. Ara, quinze anys més tard, temps que he aprofitat per acabar una carrera estèril per a l’economia de mercat, casar-me amb la dona que més m’odiava, gaudir de dos malalties minoritàries per escriure un llibre banal i conviure amb una hipoteca sensual mentre em declaro tumultuós, sediciós i una mica viciós per allò de criticar la monarquia a ritme de rap, l’home del rostre gris ha retornat per retrobar el vincle idíl·lic de l’entrenador erudit amb l’afició que el distingeix com a tal. Són els Lennon i McCartney, Wilson i Love, Jagger i Richards, Gilmour i Waters, junts estableixen una connexió química que acaba desdibuixada si a la seva obra en solitari hi manca el vernís intangible de la seva parella artística. Conclusió: Pesic va necessitar el Barça per guanyar l’Eurolliga i el club el va necessitar a ell, i és aquí on trobem el matrimoni entre el Girona i Machín, l’entitat ha trobat el de “hay en mis venas gotas de sangre jacobina, pero mi verso brota de manantial sereno” que anivella el caràcter de guerriller esclafat dels gironins i, per què no dir-ho, Machín ha topat amb l’èxit amb el bateig a Montilivi com a mite vivent. Així doncs, si un dia s’endinsa en nous reptes i no surten com esperava, sempre tindrà, com Pesic, una família esportiva que li recordarà amb el puny enlaire que és un guanyador insubornable.