“Surt a fora que t’espero.” Crit d’un pare molt excitat a un àrbitre de bàsquet el cap de setmana passat en una pista de les comarques gironines després d’un ajustat partit entre dos equips femenins en edat de formació. Malauradament no és una novetat. Sentències matusseres i abraonades d’aquest tipus, n’hem de sentir sistemàticament els que habitualment trepitgem els pavellons i camps de futbol. A vegades li toca a l’àrbitre; d’altres, a l’entrenador, i també als jugadors. I fins i tot a tots junts. Al llarg dels gairebé trenta anys que m’he dedicat al bàsquet, com a jugadora i com a entrenadora, he viscut partits en què han hagut d’ intervenir els Mossos d’Esquadra, insults a la grada entre aficions i records directes d’algun aficionat a la meva mare. No és el pa de cada dia. Acaben sent anècdotes aïllades, però el més trist és que tots els esportistes, entrenadors, pares i àrbitres en tenim unes quantes per explicar.

En el cas concret d’aquest cap de setmana, el més sorprenent és que l’actitud afable d’aquest pare es produïa minuts abans que els dos equips que disputaven el partit es fessin una fotografia amb una pancarta que portava el lema “Bàsquet Net”. Una imatge que es va repetir arreu de les pistes de la demarcació, a iniciativa de la federació gironina d’aquest esport. La consigna era fer aquest acte simbòlic de cara a la graderia, per fer arribar el missatge als espectadors de la necessitat de donar valor al respecte, l’esportivitat i la noblesa. En el cas del partit que els comento, l’efecte de la pancarta no va durar ni hora i mitja, si és que va fer algun efecte. Més enllà de si un pot estar d’acord o no amb el que està passant a la pista de joc, sigui més o menys just, sempre hi ha una línia vermella que no es pot traspassar. I això encara ha de ser més estricte en els casos de partits en què els jugadors estan en edat de formació. És en l’esport dels més menuts que l’exemple de la grada és essencial. Quants pares o mares coneixen que creuen que el seu fill o filla és el proper Leo Messi o Lebron James? Saben quants menors passen vergonya aliena quan veuen que els seus familiars escridassen l’àrbitre, els fan d’entrenadors des de la grada –perquè normalment sempre en saben més que el de veritat!– o insulten un jugador contrari? Algú pot pensar que tampoc és tan greu ni tan important. Discrepo enormement. L’esport formatiu és la llavor del que vindrà. Aquí és on hem d’incidir per evitar, en un futur, casos extrems com el de dijous passat, en què va morir un ertzain pels aldarulls entre aficionats de futbol. Eduquem perquè les futures generacions siguin millor que nosaltres.