“Surt a fora que t’espero.” Crit d’un pare molt exci­tat a un àrbi­tre de bàsquet el cap de set­mana pas­sat en una pista de les comar­ques giro­ni­nes després d’un ajus­tat par­tit entre dos equips feme­nins en edat de for­mació. Malau­ra­da­ment no és una nove­tat. Sentències matus­se­res i abra­o­na­des d’aquest tipus, n’hem de sen­tir sis­temàtica­ment els que habi­tu­al­ment tre­pit­gem els pave­llons i camps de fut­bol. A vega­des li toca a l’àrbi­tre; d’altres, a l’entre­na­dor, i també als juga­dors. I fins i tot a tots junts. Al llarg dels gai­rebé trenta anys que m’he dedi­cat al bàsquet, com a juga­dora i com a entre­na­dora, he vis­cut par­tits en què han hagut d’ inter­ve­nir els Mos­sos d’Esqua­dra, insults a la grada entre afi­ci­ons i records direc­tes d’algun afi­ci­o­nat a la meva mare. No és el pa de cada dia. Aca­ben sent anècdo­tes aïlla­des, però el més trist és que tots els espor­tis­tes, entre­na­dors, pares i àrbi­tres en tenim unes quan­tes per expli­car.

En el cas con­cret d’aquest cap de set­mana, el més sor­pre­nent és que l’acti­tud afa­ble d’aquest pare es produïa minuts abans que els dos equips que dis­pu­ta­ven el par­tit es fes­sin una foto­gra­fia amb una pan­carta que por­tava el lema “Bàsquet Net”. Una imatge que es va repe­tir arreu de les pis­tes de la demar­cació, a ini­ci­a­tiva de la fede­ració giro­nina d’aquest esport. La con­signa era fer aquest acte simbòlic de cara a la gra­de­ria, per fer arri­bar el mis­satge als espec­ta­dors de la neces­si­tat de donar valor al res­pecte, l’espor­ti­vi­tat i la noblesa. En el cas del par­tit que els comento, l’efecte de la pan­carta no va durar ni hora i mitja, si és que va fer algun efecte. Més enllà de si un pot estar d’acord o no amb el que està pas­sant a la pista de joc, sigui més o menys just, sem­pre hi ha una línia ver­me­lla que no es pot tras­pas­sar. I això encara ha de ser més estricte en els casos de par­tits en què els juga­dors estan en edat de for­mació. És en l’esport dels més menuts que l’exem­ple de la grada és essen­cial. Quants pares o mares conei­xen que cre­uen que el seu fill o filla és el pro­per Leo Messi o Lebron James? Saben quants menors pas­sen ver­go­nya ali­ena quan veuen que els seus fami­li­ars escri­das­sen l’àrbi­tre, els fan d’entre­na­dors des de la grada –perquè nor­mal­ment sem­pre en saben més que el de veri­tat!– o insul­ten un juga­dor con­trari? Algú pot pen­sar que tam­poc és tan greu ni tan impor­tant. Dis­crepo enor­me­ment. L’esport for­ma­tiu és la lla­vor del que vindrà. Aquí és on hem d’inci­dir per evi­tar, en un futur, casos extrems com el de dijous pas­sat, en què va morir un ert­zain pels alda­rulls entre afi­ci­o­nats de fut­bol. Edu­quem perquè les futu­res gene­ra­ci­ons siguin millor que nosal­tres.