Una treva envoltada de morts

El pre­si­dent del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI), Tho­mas Bach, va pro­cla­mar als qua­tre vents diu­menge pas­sat, en la cerimònia de clo­enda dels Jocs Olímpics d’hivern que s’han dis­pu­tat a Pye­ongc­hang, a Corea del Sud que “aquests Jocs han estat els del res­pecte a la treva olímpica.” Per als que no esti­guin ave­sats al tema, en l’argot olímpic, la treva olímpica és una crida que des del 1991 fa l’ONU –sota l’impuls del COI– perquè durant els setze dies dels Jocs Olímpics, els ide­als olímpics siguin res­pec­tats arreu del món. Ras i curt, dema­nen que men­tre duren els Jocs ens dei­xem de matar els uns als altres.

Quan Tho­mas Bach va dir diu­menge “aquests Jocs han estat els del res­pecte a la treva olímpica”, vull ima­gi­nar que es refe­ria que s’havia res­pec­tat el pacte subs­crit entre les dues Corees –que no han sig­nat mai la pau des de la fi de la guerra que les va enfron­tar fa anys i panys– per rebai­xar la tensió entre els dos estats durant els Jocs. Una dis­tensió que s’ha traduït en un equip comú d’hoquei sobre gel femení i que els mem­bres de les dues dele­ga­ci­ons hagin des­fi­lat ple­gats en les cerimònies d’inau­gu­ració i de clo­enda dels Jocs. Si Bach es refe­ria única­ment i exclu­si­va­ment a això, la seva afir­mació és total­ment certa. Però al mateix temps, si Bach només pen­sava en les dues Corees quan va dir el que va dir, la frase en qüestió és un gran exer­cici de cinisme.

I és així perquè men­tre els millors espor­tis­tes del món dels esports de neu i de gel han llui­tat per la glòria olímpica, la cru­el­tat d’aquest món on vivim no s’ha atu­rat. Ima­gino que Tho­mas Bach ha estat al cas que les hos­ti­li­tats a Síria han con­ti­nuat i que cen­te­nars de per­so­nes han mort a la Guta Ori­en­tal men­tre es dis­pu­ta­ven els Jocs. Que la tensió entre Israel i l’Iran ha aug­men­tat. Que Boko Haram va fer per­pe­trar un nou atemp­tat suïcida a Nigèria. Que han con­ti­nuat les morts de pales­tins a Gaza i els atemp­tats a Somàlia i l’Afga­nis­tan. Encara sort que des de les Naci­ons Uni­des i el COI es va fer una crida a la treva i sort que, segons Bach, s’ha res­pec­tat.

Tho­mas Bach també va dir diu­menge, en una entre­vista a l’agència France Press, que “l’esport no pot crear la pau, però que pot esta­blir ponts, obrir por­tes” i que la resta és cosa dels polítics. I té raó. Però també jus­ta­ment per això hau­ria d’anar molt en compte a l’hora d’usar de nou aquest teòric poten­cial de gene­ra­dor de pau i d’har­mo­nia que té l’esport en gene­ral i els Jocs Olímpics en par­ti­cu­lar de la manera com ho fa. Els polítics fan mol­tes coses de cara a la gale­ria. Els diri­gents olímpics, ho aca­bem de tor­nar a veure a Corea del Sud, també.