El president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, va proclamar als quatre vents diumenge passat, en la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics d’hivern que s’han disputat a Pyeongchang, a Corea del Sud que “aquests Jocs han estat els del respecte a la treva olímpica.” Per als que no estiguin avesats al tema, en l’argot olímpic, la treva olímpica és una crida que des del 1991 fa l’ONU –sota l’impuls del COI– perquè durant els setze dies dels Jocs Olímpics, els ideals olímpics siguin respectats arreu del món. Ras i curt, demanen que mentre duren els Jocs ens deixem de matar els uns als altres.

Quan Thomas Bach va dir diumenge “aquests Jocs han estat els del respecte a la treva olímpica”, vull imaginar que es referia que s’havia respectat el pacte subscrit entre les dues Corees –que no han signat mai la pau des de la fi de la guerra que les va enfrontar fa anys i panys– per rebaixar la tensió entre els dos estats durant els Jocs. Una distensió que s’ha traduït en un equip comú d’hoquei sobre gel femení i que els membres de les dues delegacions hagin desfilat plegats en les cerimònies d’inauguració i de cloenda dels Jocs. Si Bach es referia únicament i exclusivament a això, la seva afirmació és totalment certa. Però al mateix temps, si Bach només pensava en les dues Corees quan va dir el que va dir, la frase en qüestió és un gran exercici de cinisme.

I és així perquè mentre els millors esportistes del món dels esports de neu i de gel han lluitat per la glòria olímpica, la crueltat d’aquest món on vivim no s’ha aturat. Imagino que Thomas Bach ha estat al cas que les hostilitats a Síria han continuat i que centenars de persones han mort a la Guta Oriental mentre es disputaven els Jocs. Que la tensió entre Israel i l’Iran ha augmentat. Que Boko Haram va fer perpetrar un nou atemptat suïcida a Nigèria. Que han continuat les morts de palestins a Gaza i els atemptats a Somàlia i l’Afganistan. Encara sort que des de les Nacions Unides i el COI es va fer una crida a la treva i sort que, segons Bach, s’ha respectat.

Thomas Bach també va dir diumenge, en una entrevista a l’agència France Press, que “l’esport no pot crear la pau, però que pot establir ponts, obrir portes” i que la resta és cosa dels polítics. I té raó. Però també justament per això hauria d’anar molt en compte a l’hora d’usar de nou aquest teòric potencial de generador de pau i d’harmonia que té l’esport en general i els Jocs Olímpics en particular de la manera com ho fa. Els polítics fan moltes coses de cara a la galeria. Els dirigents olímpics, ho acabem de tornar a veure a Corea del Sud, també.