El qua­li­fi­ca­tiu de pio­ner s’ha fet ser­vir sem­pre molt ale­gre­ment per refe­rir-se a per­so­nes que en rea­li­tat no han obert camí en cap dis­ci­plina. Pot­ser sí que han tin­gut una tra­jectòria des­ta­cada en el seu camp, però sim­ple­ment s’han dedi­cat a seguir amb encert, que ja és molt, les pas­ses d’aquells que real­ment han tin­gut una acti­tud inno­va­dora. Perquè de pio­ners de debò, n’hi ha ben pocs. Lu Martín, en aquest mateix espai, res­se­nyava dime­cres pas­sat la figura de Madge Syers, una pati­na­dora sobre gel que es va con­ver­tir en la pri­mera dona que va par­ti­ci­par en el cam­pi­o­nat del món de pati­natge artístic, com­pe­tició reser­vada fins lla­vors només als homes. Syers va ser una pio­nera de llei que m’ha fet venir al cap una altra espor­tista que va des­ta­car en un món d’homes durant una època en què el paper de les dones en l’esport –com en tants altres àmbits– era ben esca­rit, per no dir paupèrrim.

L’espor­tista a qui em vull refe­rir és Maria Antònia Simó (Bar­ce­lona, 1915-2007), con­si­de­rada la pri­mera esca­la­dora cata­lana. Els seus orígens ja són ben par­ti­cu­lars, perquè era filla biològica d’Andreu Nin, el polític, sin­di­ca­lista i tra­duc­tor català assas­si­nat el 1937 a la presó d’Alcalá de Hena­res en cir­cumstàncies mai acla­ri­des, tot i que el tutor legal tant d’ella com del seu germà Car­les va ser Ismael Simó (1881-1941), que es va casar amb la mare de les dues cri­a­tu­res, Maria Andreu (1881-1943). Simó no es va intro­duir en l’excur­si­o­nisme només per fer sor­ti­des de diu­menge de per­fil fàcil, sinó que va tenir la ini­ci­a­tiva d’enfi­lar-se a les parets més des­ta­ca­des del país amb els seus com­panys mas­cu­lins amb un veri­ta­ble espe­rit aper­tu­rista que la va dur a rea­lit­zar pri­me­res vies de renom. Una cap­da­van­tera amb tots els ets i uts que va dei­xar la seva petja en llocs mítics com l’Anayet, el Pedra­forca, els Picos de Europa i, fins i tot, els Alps. Encor­dada sem­pre amb homes (Jordi Panye­lla, Agustí Faus i Jaume Ven­drell, entre d’altres), va ser sobre­tot amb qui es con­ver­ti­ria en el seu marit, Agustí Jolís (1914-2003), amb qui va traçar una apas­si­o­nada car­rera en l’alpi­nisme i l’esca­lada de difi­cul­tat.

La seva tra­jectòria va virar en la dècada dels cin­quanta cap a la divul­gació amb l’ela­bo­ració con­junta amb el seu marit de més d’una quin­zena de guies de mun­ta­nya, publi­ca­des pel Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, en les quals els dos autors no es limi­ta­ven només a la selecció pura i dura d’iti­ne­ra­ris. També hi havia la volun­tat d’explo­rar la cul­tura, el patri­moni històric, la flora i la fauna dels indrets res­se­nyats. De per­fil polièdric, Simó es va dedi­car també a la ins­trucció d’esca­lada i a les con­ferències i xer­ra­des sobre mun­ta­nyisme.

Que era una dona de tem­pe­ra­ment inquiet ho demos­tra el fet que no només va con­tri­buir a nor­ma­lit­zar l’excur­si­o­nisme femení. Durant els anys trenta va tenir un paper pio­ner en l’avi­ació cata­lana, afició adqui­rida a través del seu germà. Va ser a l’aeròdrom Canu­das del Prat on va entrar en con­tacte amb Mari Pepa Colo­mer (1913-2014), la pri­mera pilot cata­lana, amb qui va tra­var una gran amis­tat i va com­par­tir bones esto­nes de vol, a les quals només la Guerra Civil va posar fi.

Amb per­se­ve­rança, Maria Antònia Simó es va con­ver­tir en tota una ins­ti­tució de l’excur­si­o­nisme del nos­tre país. Per fer-ho va haver d’esqui­var la mora­li­tat de l’època, que veia amb mals ulls que una dona portés pan­ta­lons. La solució va ser sor­tir de casa amb fal­di­lla i can­viar-se un cop a la mun­ta­nya, a recer dels esguards car­ques.