Abi­llats segons els cànons hip­pies de l’època –cami­ses amb motius flo­rals, gre­nyes i pan­ta­lons de pota d’ele­fant–, una colla d’esca­la­dors ame­ri­cans dels anys setanta va aban­de­rar la gran època dau­rada de l’esca­lada a Yose­mite, con­si­de­rada encara la meca mun­dial del big wall. D’entre tots, Jim Bridwell en va emer­gir com a líder natu­ral pel seu talent monu­men­tal, però també per una per­so­na­li­tat cap­ti­va­dora. L’esca­la­dor texà, un dels grans de la història, ens va dei­xar a mit­jan febrer, als 73 anys d’edat, a causa d’una greu malal­tia que li afec­tava els ronyons i el fetge.

Bridwell i els seus acòlits van posar la vall de Yose­mite de cap per avall al so de la psi­quedèlia de Jef­fer­son Air­plane i dels riffs de Jimi Hen­drix i amb l’alco­hol i les dro­gues de dis­seny de l’època com a ele­ments moti­va­dors. Vivien el movi­ment hip­pie amb total entrega i duien una existència ico­no­clasta gràcies a la qual van revo­lu­ci­o­nar l’esca­lada de gran paret. Perquè sense aquest espe­rit con­tra­cul­tu­ral que impreg­nava tot el seu que­fer difícil­ment hau­rien esca­lat com ho van fer. Des­pre­o­cu­pats i indòmits, la seva vida es repar­tia entre l’ober­tura de les millors línies d’esca­lada de Yose­mite i les far­res al vol­tant d’una foguera al deno­mi­nat com a Camp 4. La frase “viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic”, atribuïda sem­bla que errònia­ment a James Dean, es podria apli­car a la manera com Bridwell va dur a terme la seva car­rera d’esca­la­dor. Va depu­rar la tècnica clàssica d’esca­lada, renun­ci­ant fins i tot a cert mate­rial de segu­re­tat, per poder esca­lar amb rapi­desa i en lliure vies arti­fi­ci­als extre­mes que fins lla­vors reque­rien uns quants bivacs a paret. Va ser així com el 1975, junt amb Billy West­bay i John Long, Bridwell va fer la pri­mera ascensió en un sol dia de The Nose, la via de gran paret més famosa del món. Gai­rebé mil metres ver­ti­cals de gra­nit que van esca­lar en només quinze hores. L’endemà d’aque­lla ascensió, War­ren Har­ding, un dels tres esca­la­dors que havia obert The Nose el 1958, va feli­ci­tar per­so­nal­ment Bridwell i els seus com­panys. Ell havia tar­dat 47 dies.

Bridwell va obrir un cen­te­nar de vies a Yose­mite, però la seva acti­vi­tat com a esca­la­dor també es va esten­dre fora de la vall. A la Patagònia va fer la pri­mera ascensió com­pleta de la famosa cia del com­pres­sor de l’italià Cesare Maes­tri. També va ser pro­duc­tiu a Alaska, els Alps i l’Himàlaia, però sem­pre serà cone­gut sobre­tot per les esca­la­des a Yose­mite, on va ser tota una icona.

Les seves tra­pe­lle­ries per la vall –era el ter­ror dels ran­gers– van que­dar ben docu­men­ta­des en la pel·lícula Valley upri­sing, que el 2014 va rebre el premi prin­ci­pal en el 32è Fes­ti­val de Cinema de Mun­ta­nya de Torelló. Bridwell va ser pre­sent en el fes­ti­val, on se li va fer l’home­natge d’aque­lla edició. No era la seva pri­mera visita a Cata­lu­nya, ja que el 2002 ja havia par­ti­ci­pat en el fes­ti­val oso­nenc, con­si­de­rat un dels millors del món en el seu gènere. L’ocell de Yose­mite, motiu que li va posar el seu com­pany John Long, ha fet defi­ni­ti­va­ment el seu últim vol, però el record que ha dei­xat a la vall de Yose­mite serà difícil­ment obli­da­ble.