Pot ben ser que, depenent dels resultats, entre avui i demà el Barça guanyi la seva 25a lliga espanyola i aconsegueixi un doblet, amb la copa del Rei d’avui fa vuit dies, que no fa pas gaire ningú no tenia com una proesa compensatòria. Si deixem de mirar-nos el Club com ho pot fer un turista, un estranger o el resident d’una província, ens deixem estar d’eufemismes i de cortines de fum i ens comportem com l’accionariat d’una empresa a l’hora de passar comptes, els resultats d’aquest exercici ni han acomplert les expectatives ni han assentat les bases d’una millora de resultats futura.

Pot, el Barça, no guanyar, algun any, la Champions? I tant. La final es juga a un sol partit i hi pot passar qualsevol cosa; pot, fins i tot, caure en els darrers minuts d’una semifinal disputadíssima i decebre les il·lusions de la temporada. Però des que els títols estatals han esdevingut afers interns de les nacions que se n’apropien, el Barça no pot, si ens representa com a poble, passejar-se per Europa com un equip de segona. O és que ja no val el discurs de buscar permanentment l’excel·lència? O és que només val per als contribuents innominats que han de sacrificar el pas pacient per la vida per beneficiar la producció més alta, més ràpida i més forta de les empreses que se n’aprofiten?

A bona lògica, mentre se’ls exigeixi el sacrifici de pagar sempre l’últim esquer per estar al dia, de comprar una samarreta nova cada temporada i d’aplaudir un nou fitxatge cada sis mesos, tot el que no sigui l’excel·lent d’Europa només justeja un notable mediocre.