Pot ben ser que, depe­nent dels resul­tats, entre avui i demà el Barça gua­nyi la seva 25a lliga espa­nyola i acon­se­gueixi un doblet, amb la copa del Rei d’avui fa vuit dies, que no fa pas gaire ningú no tenia com una pro­esa com­pen­satòria. Si dei­xem de mirar-nos el Club com ho pot fer un turista, un estran­ger o el resi­dent d’una província, ens dei­xem estar d’eufe­mis­mes i de cor­ti­nes de fum i ens com­por­tem com l’acci­o­na­riat d’una empresa a l’hora de pas­sar comp­tes, els resul­tats d’aquest exer­cici ni han acom­plert les expec­ta­ti­ves ni han assen­tat les bases d’una millora de resul­tats futura.

Pot, el Barça, no gua­nyar, algun any, la Cham­pi­ons? I tant. La final es juga a un sol par­tit i hi pot pas­sar qual­se­vol cosa; pot, fins i tot, caure en els dar­rers minuts d’una semi­fi­nal dis­pu­tadíssima i dece­bre les il·lusi­ons de la tem­po­rada. Però des que els títols esta­tals han esde­vin­gut afers interns de les naci­ons que se n’apro­pien, el Barça no pot, si ens repre­senta com a poble, pas­se­jar-se per Europa com un equip de segona. O és que ja no val el dis­curs de bus­car per­ma­nent­ment l’excel·lència? O és que només val per als con­tri­bu­ents inno­mi­nats que han de sacri­fi­car el pas paci­ent per la vida per bene­fi­ciar la pro­ducció més alta, més ràpida i més forta de les empre­ses que se n’apro­fi­ten?

A bona lògica, men­tre se’ls exi­geixi el sacri­fici de pagar sem­pre l’últim esquer per estar al dia, de com­prar una samar­reta nova cada tem­po­rada i d’aplau­dir un nou fit­xatge cada sis mesos, tot el que no sigui l’excel·lent d’Europa només jus­teja un nota­ble medi­o­cre.