Una de les instantànies que més es recordaran de la final de la copa del Rei serà l’abraçada sincera entre Leo Messi i Andrés Iniesta, després del gol del manxec, immortalitzada per Jordi Cotrina. El reportatge que aquest va fer al migcampista culer sobre la gespa del Wanda Metropolitano no només és digne d’un gran fotoperiodista, sinó que permet explicar en poques imatges una de les històries més boniques del futbol contemporani: l’idil·li d’Andrés Iniesta amb el FC Barcelona i el seu futbol formatiu.

Messi tanca els ulls, abraça l’estrella i pensa la quantitat de vegades que el trident format per ell, l’Andrés i Xavi –que era a la graderia, amagat dels focus i les càmeres de televisió– han meravellat el món sobre la gespa, han fet emblemàtic el futbol posicional i han entronitzat la Masia del FC Barcelona, en altre temps gloriosa, avui cada dia més qüestionada. Messi, que poques vegades sap exterioritzar els sentiments més profunds, tanca els ulls i ho diu tot. Faccions sinceres, endolcides per una amistat que traspassa els terrenys de joc, abraçada còmplice i els millors desitjos per la nova etapa que el manxec començarà el curs vinent lluny de l’entorn blaugrana.

Aquest entorn que sempre l’ha respectat molt més que altres estrelles, aquest entorn que li ha agraït des de fa molt temps que sigui un futbolista estel·lar sobre la gespa, però demostri senzillesa fora dels terrenys de joc. Andrés Iniesta podria haver viscut dins l’star system del futbol contemporani, però se n’ha resguardat. I, per la majoria, la vegada que més l’hem conegut ha estat gràcies al programa El convidat, que ens el va humanitzar de cap a peus. Magnífic programa d’entrevistes en una televisió pública de qualitat com és Televisió de Catalunya.

Andrés deixa un llegat a can Barça difícil d’esborrar, però sobretot posa deures a la directiva: el futbol formatiu del Barça ha de tornar a donar talents com ell. La Masia és un dels valors més importants que té el club, una gran part de la seva raó de ser. I, certament, per a molts culers tornar a veure un equip saltant al terreny de joc sense cap jugador de casa va ser tan dur com la mateixa marxa del manxec, que s’assumeix amb resignació però acceptant que l’Andrés vol nous reptes fora de l’estrès d’una institució que funciona com una multinacional. Reservin un lloc al museu.