A mi, sin­ce­ra­ment, m’hau­ria agra­dat que Andrés Ini­esta (com en el cas de Xavi i com m’agra­da­ria que ho fes­sin Messi, Piqué i Bus­quets) hagués aca­bat la seva car­rera fut­bolística al Barça. Això perquè seria una manera de con­tra­dir que, en aquest món tan com­pe­ti­tiu i bru­tal­ment exi­gent del fut­bol pro­fes­si­o­nal d’elit, un juga­dor no pot reti­rar-se pro­gres­si­va­ment d’acord amb un procés en què, a més de fer-ho ell mateix, el club i els seus segui­dors accep­tes­sin que les con­di­ci­ons físiques no li per­me­tran jugar amb tanta con­tinuïtat, però que, de manera més pun­tual i dosi­fi­cada, podrà seguir fent una apor­tació essen­cial ínti­ma­ment lli­gada al talent i, a més, a tota l’experiència adqui­rida. Una manera d’accep­tar les con­seqüències físiques del pas del temps, però també d’afir­mar que, ni tan sols pel que fa a l’esport, no tot s’ha de mesu­rar pel ren­di­ment màxim del cos, per no dir-ne la seva explo­tació.

Però aquest desig, en tenim constància, és con­tra cor­rent no només del món del fut­bol pro­fes­si­o­nal, sinó de tot el món labo­ral pri­vat: les empre­ses es des­fan dels tre­ba­lla­dors a par­tir de certa edat per subs­ti­tuir-los per joves, dels quals extreure més ren­di­ment a un cost més barat: l’escla­vatge modern amb uns lleis del mer­cat dic­ta­des per depre­da­dors. A vega­des les empre­ses ho fan quan aquests tre­ba­lla­dors són a prop de la jubi­lació, a la qual arri­ben després del període d’atur. Però, sense con­tem­pla­ci­ons, a vega­des els aban­do­nen a la pre­ca­ri­e­tat. Evi­dent­ment, tal situ­ació no té res a veure amb Ini­esta, que forma part d’una classe a banda dels tre­ba­lla­dors de tota mena. Als 34 anys, ni tan sols s’ha jubi­lat com a fut­bo­lista, de manera que encara li’n que­den tres o qua­tre per fer diners a cabas­sats. Diuen que la seva car­rera és curta, però, si us plau, els ingres­sos de la casta supe­rior dels espor­tis­tes és un escàndol: si fem un compte ràpid, en un sol mes deuen gua­nyar més diners que la majo­ria de nosal­tres en tota la vida; i en un dia més que els habi­tants de cer­tes parts del món. I és així que, només un any després de sig­nar un con­tracte vita­lici amb el Barça sus­cep­ti­ble de recon­si­de­rar-se cada any, Ini­esta se’n va al Japó per cobrar-hi el doble: 30 mili­ons de dòlars anu­als. De l’hor­te­rada del comiat al Camp Nou en par­la­rem pròxima­ment.