No m’ha pas­sat gai­res vega­des, però algun cop sí que he tro­bat gent que, en saber que era peri­o­dista, ha fet cara de sor­presa; una sor­presa que s’ha con­ver­tit en quel­com difícil de defi­nir quan s’hi afe­geix l’adjec­tiu espor­tiu. Hi ha gent per a la qual la pro­fessió de peri­o­dista té molt poca con­si­de­ració, i la de peri­o­dista espor­tiu, encara menys. Com si fóssim els pàries de la pro­fessió, els que ho exa­ge­rem tot, els que no tenim cap tipus de ver­go­nya a dir un dia blanc i l’altre negre, els que bar­re­gem la infor­mació i l’opinió sense cap tipus d’escrúpol, els que no sabem escriure...

Tot i el que es pugui dir, i no es pot negar que hi ha coses que són veri­tat, ser peri­o­dista espor­tiu és apas­si­o­nant. Ho és estant asse­gut en una taula al davant d’un ordi­na­dor rebent infor­ma­ci­ons d’arreu del món i encara més vivint les com­pe­ti­ci­ons en directe. Hi ha gent que pensa que la infor­mació espor­tiva és repe­ti­tiva, que cada dia o cada set­mana és igual a l’ante­rior. Per als que ens dedi­quem a això, cada par­tit, cada cursa, cada cosa té el seu no-sé-què. La sor­presa és una cons­tant en l’esport. Sem­pre gua­nyen els matei­xos, diuen alguns, però és que els que diuen això segu­ra­ment que només pen­sen en el fut­bol, i més con­cre­ta­ment en el Barça i el Real Madrid. Hi ha més esports, més espor­tis­tes. Totes les estre­lles eren des­co­ne­guts fins que van començar a gua­nyar.

Vivim temps difícils, els peri­o­dis­tes espor­tius. Ho tenim molt més com­pli­cat que els nos­tres ante­ces­sors. Ara ja ni tan sols podem posar tota la nos­tra con­fiança en un espor­tista. Ara ja no és fan mites sense data de cadu­ci­tat com abans perquè qual­se­vol dia et pots tro­bar que ha donat posi­tiu en un con­trol anti­do­patge. No és que els espor­tis­tes d’abans no pren­gues­sin res. És que abans no hi havia con­trols. Altres nor­mes, altres temps. Uns temps en els quals no hi havia tant d’esport a la tele­visió i els peri­o­dis­tes eren uns pri­vi­le­gi­ats que expli­ca­ven el que ells havien vist. I ens els havíem de creure. Ara els afi­ci­o­nats veuen per tele­visió, o en dis­po­si­tius mòbils, el mateix que els peri­o­dis­tes que són als esta­dis, als cir­cuits o a les pis­ci­nes, i això ha fet aug­men­tar el seu nivell d’exigència. Tot­hom pot ser ara “peri­o­dista”. Els afi­ci­o­nats d’ara en saben molt més que els d’abans i ens posen la feina cada dia més difícil. I quan ens equi­vo­quem –que ens equi­vo­quem–, les xar­xes soci­als no ens per­do­nen.