Quan es tenen aspiracions sempre cal fer passes endavant, encara que siguin petites o simbòliques. Són accions prèvies necessàries, sense les quals segurament és impossible arribar a l’objectiu, per molt llunyà que aquest pugui semblar. Així, si una de les nostres aspiracions com a país és tenir seleccions esportives que disputin competicions oficials, és imprescindible fer visible el potencial, les ganes i la determinació amb partits amistosos i actes de tota mena. Fa uns anys, aquest semblava que era el full de ruta. Ara, les federacions catalanes tenen posat el fre de mà.

La setmana passada, a Girona, es van enfrontar Catalunya i Montenegro. Feia sis anys que l’absoluta femenina de bàsquet no disputava cap partit, però encara és més escandalós en el cas masculí, que des del 2010 no s’ha tornat a reunir. De fet, fa cosa d’un any, Salva Maldonado em reconeixia en una entrevista que ja feia quatre anys que exercia de seleccionador català però que mai havia dirigit cap partit. Talent desaprofitat i oportunitats perdudes.

Les federacions catalanes, no només la de bàsquet sinó totes, argumenten problemes econòmics i moltes complicacions pels calendaris dels esportistes. S’accepta en part l’esmena. Ningú considera fàcil reunir els germans Gasol i companyia, si parlem de bàsquet, per exemple. I en el cas del partit de la setmana passada, no hi van ser jugadores de referència com ara Laia Palau, Anna Cruz, Marta Xargay i Sílvia Domínguez –pals de paller de la selecció espanyola–. Però, tanmateix, el partit es va disputar, amb un equip amb cara i ulls que va fer xalar el públic. Per això l’esmena l’accepto en part. Perquè, malgrat que les federacions no ho reconeixeran mai obertament, als problemes econòmics i de calendari dels esportistes s’hi ha d’afegir, també, un excés de prudència amb tot el que pugui tenir un cert aire polític o reivindicatiu. Des del món de l’esport sempre s’ha volgut marcar una certa distància amb la situació política del país. Poques són les federacions que donen un suport explícit al procés d’autodeterminació i, en canvi, s’opta pels equilibris. Potser la situació no permet segons quins pronunciaments. Però apostar per les seleccions, encara que només sigui a títol simbòlic, hauria de ser una prioritat. Perquè a cada pas, encara que sigui petit, es va fent camí.