Poc després de començar el mun­dial que es dis­puta a Rússia, vaig obser­var que cir­cu­lava a les xar­xes allò que Jorge Luis Bor­ges (el qual, si con­tinués vivint, no com­par­ti­ria pre­ci­sa­ment el pati­ment de bona part dels seus com­pa­tri­o­tes en relació amb la pos­si­ble eli­mi­nació de la selecció argen­tina a les pri­me­res de canvi) con­si­de­rava sobre el fut­bol: “Yo no enti­endo cómo se hizo tan popu­lar el fútbol. Un deporte inno­ble, agre­sivo, des­a­gra­da­ble y mera­mente comer­cial. Además es un juego con­ven­ci­o­nal, mera­mente con­ven­ci­o­nal, que interesa menos como deporte que como gene­ra­dor de fana­tismo. Lo único que interesa es el resul­tado final; yo creo que nadie dis­fruta con el juego en sí, que también es estética­mente hor­ri­ble, hor­ri­ble y zonzo. Son creo que 11 juga­do­res que cor­ren detrás de una pelota para tra­tar de meterla en un arco. Algo absurdo, pue­ril, y esa cala­mi­dad, esta estu­pi­dez, apa­si­ona a la gente. A mí me parece ridículo.”

Bor­ges també va expli­car que només una vegada va assis­tir a un par­tit de fut­bol i que en va fer prou. Ho va fer junt amb l’escrip­tor uru­guaià Enri­que Amo­rim i, pre­ci­sa­ment, s’hi enfron­ta­ven les selec­ci­ons de l’Argen­tina i de l’Uru­guai. Cre­ient que el par­tit s’havia aca­bat, se’n va anar a la mitja part. Hi havia un empat al mar­ca­dor. Refe­rint aquesta anècdota, Bor­ges no va dir si un dels equips havia gua­nyat o si s’havia man­tin­gut l’empat. No li impor­tava. Allò que volia expli­car és que, en sor­tir de l’estadi, els dos amics van con­fes­sar-se que, men­tre veien el par­tit, volien que guanyés la selecció del país de l’altre: una forma de cor­te­sia supo­sant que l’amic seria més feliç. Ni a un ni a l’altre, doncs, li impor­tava que guanyés la “seva selecció”. Una manera, doncs, de posar en qüestió el “fana­tisme” lli­gat al naci­o­na­lisme que con­si­de­rava vin­cu­lat al fut­bol. No com­par­teixo bona part de les con­si­de­ra­ci­ons de l’immens escrip­tor sobre l’estètica (o, de fet, la supo­sada anti­estètica) fut­bolística. Tan­ma­teix, entenc que es pro­pa­gui el seu anti­fut­bo­lisme per fer pre­sent que el fut­bol és una forma d’ali­e­nació. El mun­dial com una de les ope­ra­ci­ons de dis­tracció men­tre al món passa el que passa. De la mateixa manera que, a Tar­ra­gona, s’estan cele­brant com si res els Jocs del Medi­ter­rani, aquest mar ple de cadàvers.