A un dia de finalitzar els Jocs Mediterranis de Tarragona, el balanç és raquític i vorejant el ridícul. Si l’objectiu era despolititzar l’esdeveniment esportiu i aïllar-lo del context polític del nostre país, s’ha aconseguit l’efecte totalment contrari. I només faltava, ahir, l’arribada del portaavions Juan Carlos I com a part del programa cultural dels Jocs per acabar de relligar-ho tot. L’organització se’n desvincula i el Ministeri de Defensa diu tot el contrari. En definitiva, en la línia dels darrers dies. I esperin, que demà hi ha la cerimònia de clausura. Agafin les crispetes, perquè veient la successió dels fets, el final pot arribar a ser apoteòsic. S’està treballant a tot drap per aconseguir un ple absolut. Ja ho veurem. És possible que s’aconsegueixi. Però deixaran entrar estelades o tindrem un xou als accessos de l’estadi? Els tarragonins, farts de ser la riota, hi donaran l’esquena i passaran olímpicament de l’acte? Vox i els seus amics tornaran a ser protagonistes? Només per esclarir tots aquests dubtes, l’audiència està assegurada.

Els Jocs ja van començar amb mal peu. Amb un episodi d’intriga sobre la presència o no del president Torra, des del meu punt de vista bastant sobrer. Però, més enllà d’això, que podria haver quedat finalment com una anècdota, la cerimònia inaugural va deixar clar les ganes d’instrumentalitzar l’esdeveniment. O, més ben dit, les ganes d’obviar, de cara a les mirades internacionals, la realitat política i social del nostre país. Va ser tan exagerat, tan dirigit, tan poc dissimulat, tan passat de frenada, que els organitzadors han hagut de prendre la seva pròpia medecina. I, per acabar-ho de rematar, la successió de despropòsits esportius que s’han acumulat: himnes cantats pel públic, medalles col·locades pels mateixos esportistes per la falta d’autoritats, pistes que s’esquerden, una minsa assistència de públic a les competicions... Tot plegat conforma un paquet que, malauradament, eclipsa el que realment hauria de tenir ressò, que són l’esport, els esportistes, les marques, els resultats... Tants diners invertits –ep, principalment de la Generalitat– i tants anys d’esforços –perquè ningú dubta que se n’hi han posat– per haver d’acabar reconeixent que Tarragona ha malgastat una oportunitat única.