Els Jocs Mediterranis de Tarragona ja són història. A escala global, aquesta és una competició de tercer nivell, tant per l’àmbit geogràfic –regional, tot i que abasta part de tres continents– com pel valor esportiu, perquè ni hi ha bufetades per participar-hi ni els esportistes olímpics i mundialistes hi són majoria en les delegacions. Al capdavall, però, el nivell esportiu ha estat més que digne, també el de l’esport català.

Fixat el context, que aquesta competició deixi un llegat important en forma d’infraestructures esportives a una ciutat és rellevant; aquest és, però, un impacte local. Hi havia consens que Tarragona no estava al dia en qüestió d’equipaments, i també n’hi ha per dir que sense els Jocs aquest dèficit no s’hauria corregit. Que acceptem amb naturalitat aquesta idea és preocupant i hauria de fer-nos repensar on posem dels recursos públics.

Els Jocs van arrencar amb mal peu, amb una inauguració intervinguda, la presa de l’estadi per part de l’espanyolisme ultra i massa seients buits visibles, un dèficit que s’ha estès a tota la competició. Un mal principi costa de remuntar i les pífies posteriors no hi han ajudat. Quan les atzagaiades es produeixen a la cuina de l’esdeveniment sovint passen inadvertides, però en aquest cas el problema és que han estat molt visibles, tot i que de transcendència relativa.