Futbol i bogeria col·lectiva
Durant la celebració del mundial de Rússia, una amiga em va comentar: “Vivia a Bolonya quan Itàlia va guanyar això del mundial. La gent es va tornar boja i es tirava a les fonts. Feia una calor rabiosa.” Jo vaig explicar-li que, en aquell mundial de 1982, Itàlia va guanyar la final a Alemanya després d’haver eliminat la selecció del Brasil, que aleshores era una meravella, amb tres gols de Paolo Rossi. I que recordava haver vist aquell partit entre Itàlia i el Brasil (disputat a l’estadi de Sarrià) en un bar de sota casa a la plaça de Letamendi. Com també que vaig celebrar que Itàlia, tot i saber-me greu que eliminés el Brasil, guanyés Alemanya, que encara se’m va fer més antipàtica –la tenia entravessada des que va vèncer l’Holanda de Johan Cruyff en la final del 74– després d’haver superat a les semifinals França, que aleshores tenia una selecció que també m’agradava molt i que liderava Michel Platini, de males maneres, amb una agressivitat impune, i molta sort. Volia continuar, però ella em va mirar i em va dir: “Quin rotllo que m’has clavat! A mi què m’importa! Jo només t’he dit que estava a Bolonya i que la gent es va tornar boja.” Com poden intuir, a la meva amiga no li interessa el futbol i continua sense entendre que, aquell juliol del 1982, els bolonyesos estiguessin tan contents pel resultat d’un partit. Com tampoc entén cada vegada que, sigui d’on sigui, un munt de gent surti al carrer per celebrar una victòria futbolística.
A mi, com també poden intuir, sí que m’agrada el futbol i per això mateix, com fem els futbolers d’una manera semblant a aquesta espècie en extinció que som els cinèfils quan recordem pel·lícules, vaig evocar aquells partits del mundial del 1982 que tinc gravats a la memòria. Tanmateix, comparteixo l’estranyesa de la meva amiga davant de les manifestacions multitudinàries d’alegria suscitades pel futbol. I és així que estic perplexa pel fet que, en un país on semblaria que el futbol no ocupa tant de lloc en l’imaginari col·lectiu fins a convertir-se en una alienació social, milions de francesos hagin embogit amb el triomf de la selecció de Deschamps. Això mentre que, havent-hi dos morts i diversos ferits en les celebracions, n’hi ha que van aprofitar per cremar cotxes, trencar vidres i saquejar comerços. Quina alegria!
