L’esport enganxa. El Tour ha engan­xat, com abans ho va fer el mun­dial de fut­bol. L’euro­peu de water­polo també ho ha fet i ben aviat ho faran els cam­pi­o­nats d’Europa de natació i d’atle­tisme. Quan s’aca­ben els cam­pi­o­nats i els comen­ta­ris­tes de les dife­rents cade­nes de tele­visió que han retransmès les com­pe­ti­ci­ons donen les gràcies a la gent que els ha seguit sem­pre acos­tu­men a fer unes afir­ma­ci­ons en el sen­tit que el cam­pi­o­nat en qüestió ha demos­trat que “el (aquí s’hi pot posar water­polo, natació, atle­tisme, hand­bol o l’esport que vul­gueu, excepte el fut­bol, és clar) interessa a la gent”. Una afir­mació que en el moment que es fa té tot el sen­tit per l’eufòria d’aquell ins­tant, en què acaba de fina­lit­zar una gran com­pe­tició, però que amb el pas del temps acos­tuma a que­dar en ben poca cosa. El gener del 2013, quan la selecció espa­nyola va gua­nyar a Bar­ce­lona el seu segon títol mun­dial d’hand­bol mas­culí, també es va dir quel­com sem­blant de l’hand­bol, i el pas del temps ha aca­bat demos­trant que res de res.

No ens enga­nyem. Siguem rea­lis­tes. El que enganxa no és l’hand­bol, el water­polo, l’atle­tisme o la natació. El que enganxa és que les selec­ci­ons espa­nyo­les facin un bon paper en aquests cam­pi­o­nats. Enganxa durant el temps que duren els cam­pi­o­nats si els com­bi­nats espa­nyols van superant fases. O algú es pensa que si els equips de Miki Oca i David Martín hagues­sin que­dat eli­mi­nats en els quarts de final dels euro­peus de Bar­ce­lona i no hagues­sin arri­bat a les fases finals l’interès de tots hau­ria estat el mateix? Quants dels espec­ta­dors que feien one­jar ban­de­res espa­nyo­les a les Picor­nell hau­rien anat a les finals si el lloc de les selec­ci­ons espa­nyo­les l’hagués ocu­pat Itàlia o Hon­gria? Els veri­ta­bles afi­ci­o­nats al water­polo hi hau­rien anat. Els afi­ci­o­nats a les dife­rents vari­ants de la roja, no.

Siguem rea­lis­tes. En la nos­tra soci­e­tat falta encara molta cul­tura espor­tiva. Ens iden­ti­fi­quem amb uns colors –de selecció, de club–, però costa molt seguir un esport, una com­pe­tició perquè sí. Parlo de les mas­ses, és clar, no dels afi­ci­o­nats irre­duc­ti­bles, que sem­pre n’hi haurà, que esti­men l’esport, en gene­ral, o el seu esport. I els agrada jugui qui jugui, par­ti­cipi qui hi par­ti­cipi, gua­nyi qui gua­nyi.