Esperança

Curiós feno­men, la memòria selec­tiva. Encan­tats amb la venda de Digne, obli­dem que era la torna per la pròrroga d’un any en el patro­cini sig­nat amb Qatar. Amb un cedit del PSG al Roma que no ofe­ria prou nivell, els àrabs es cobra­ven la jugada del favor a la junta. Ningú recorda ja aque­lla mena de xan­tatge, girem full ràpid quan no ens convé rumiar. Tam­poc consta cap reflexió sobre l’acre­di­tat fracàs dels fit­xat­ges que, en teo­ria, havien de reno­var l’equip. Tret d’Umtiti, a la resta ara se’ls volen espol­sar de sobre. A banda de tals con­si­de­ra­ci­ons, desa­des al calaix, vivim avui resig­nats i des­en­can­tats amb el sor­pre­nent tor­ce­braç entre Val­verde i Segura. Ja no saps qui fitxa, qui reco­mana, si estan coor­di­nats o és un campi qui pugui de lluita pel poder. Amb el lliri a la mà, aquell que no aban­do­nem mal­grat les tos­su­des evidències, ima­ginàvem un esce­nari idíl·lic de retorn als orígens. Desitjàvem, il·lusos, que Val­verde tirés pel dret amb caràcter i liderés una mena de revo­lució ave­llu­tada, exi­gint que mar­xes­sin aquells fut­bo­lis­tes incapaços d’apor­tar, els taps que evi­ten la pro­gressió de les pro­me­ses caso­la­nes. La decisió ferma hau­ria repre­sen­tat una mena de cor­recció en el rumb, el retorn al bon camí i als orígens de l’èxit. En canvi, la rea­li­tat ens ha por­tat Arturo Vidal i rumors sobre Pogba, deci­si­ons simi­lars a una bufe­tada que deixa els cinc dits mar­cats a la cara dels somi­a­trui­tes. En mans del ple­ni­po­ten­ci­ari Segura mai no tor­na­rem a la senda cor­recta, la de l’estil, la del model. I costa una bar­ba­ri­tat accep­tar la rea­li­tat perquè engresca infi­ni­ta­ment més l’espe­rança de donar opor­tu­ni­tats als cadells de la Masia. Ens encan­ta­ria que l’entre­na­dor, empa­rat pel doblet, mostrés fer­mesa en l’exigència de recla­mar que escom­brin la pila de mate­rial sobrant que ens han engi­po­nat en una col·lecció d’ope­ra­ci­ons inin­tel·ligi­bles. Però res de res. En lloc de tras­pas­sar-ne uns quants per fer lloc als nos­tres, ells, tos­suts, con­ti­nuen tan­cant fit­xat­ges cos­to­sos d’enten­dre i empas­sar.

Aquesta esti­uenca carta de desit­jos als Reis ja neix morta. Després d’expres­sar con­vicció en la con­tinuïtat cruyf­fista, Val­verde s’ha embran­cat a defen­sar la retòrica del múscul, caràcter, per­so­na­li­tat i aques­tes jus­ti­fi­ca­ci­ons absur­des sobre les supo­sa­des neces­si­tats del fut­bol modern. La moder­ni­tat era el Barça d’abans, en tot cas. Fra­cas­sat això de bran­dar l’estèril talo­nari, era moment de res­ti­tuir la Masia en màxims. Per sos­te­ni­bi­li­tat econòmica i per abso­lut con­ven­ci­ment, però no suc­ceirà. Un gir de guió invi­a­ble. Ara mateix, Val­verde compta amb l’habi­tual desena d’impres­cin­di­bles i qua­tre nove­tats. Fins a arri­bar als vint que desitja, que­dava marge per als joves ambi­ci­o­sos i qua­li­fi­cats que vol­gues­sin pres­si­o­nar les vaques sagra­des, massa temps segu­res de la seva inal­te­ra­ble titu­la­ri­tat. I al fons de la ban­queta, els impos­si­bles de col·locar, reduïts a la mínima expressió. Si Val­verde desit­java anar fort i deci­dit, no hauríem remu­gat per l’expressió d’un cri­teri cohe­rent, d’una aposta valenta. Cap altra que el desig de tor­nar a les essències. Poca cosa s’ha acon­se­guit tirant de veta i mili­ons. Entelèquia arris­cada? Segu­ra­ment, molt menys que man­te­nir la pífia d’apos­tar per ter­ce­res opci­ons que cos­ten de capir. Però això és el que hi ha i no volen alter­na­tiva.