Entre el 7 i el 8 d’abril, en menys de 24 hores, un servidor va poder veure la versió de la tragèdia de Sòfocles al Romea, el partit de lliga del Barça contra el Leganés, l’assaig final del Rèquiem de la coral Càrmina i el grup Rebla’t de l’OCB i l’adaptació teatralitzada de la novel·la de Mary Shelley del TNC a l’Atlàntida de Vic. En totes quatre obres, alguna disrupció més o menys discutible va desfer la somnolència, l’encanteri o l’abducció de l’aprenentatge que les obres ben fetes provoquen en l’espectador: la impostura, la presumpció i les incoherències de la versió d’Oriol Broggi; l’habitual desnivell entre les diferents fases dels partits del darrer Barça; la pastosa ressonància de l’església de Taradell, i l’explicació errònia de l’aprenentatge de la llengua i un afegitó final en la versió dirigida per Carme Portaceli van malmetre el treball excel·lent de Ramon Vila com a missatger (i el forçat de Julio Manrique com a protagonista) a l’Èdip, els tres llamp de gols de Messi, l’esforç de cantants, músics i solistes per fer sobresortir els matisos de l’obra de Mozart, i el recital dramàtic de Joel Joan durant les dues hores en què va anar configurant la criatura del Dr. Frankenstein.

Semblantment, equiparar les persones amb la funció modèlica de les obres d’art interromp la transcendència de la bellesa i la redueix a un simple decorat o anècdota: exaltar tant com el mite, la llegenda i el conte d’Èdip un atleta com Messi és com pretendre emular Mozart embellint el trànsit de la mort sense entendre la naturalesa dels monstres.