“Vaig guanyar la medalla massa jove”, era el títol de portada de l’entrevista a Encarna Granados avui fa tot just una setmana, el dia que feia 25 anys que la marxadora de Sarrià de Ter va obtenir la primera medalla d’una catalana en un mundial. Girant full, aquell mateix dia es descobria la trajectòria i miracles dels adolescents que van trinxar els pronòstics en l’europeu de Berlín. Jakob Ingebrigtsen, campió dels 1.500 i els 5.000 m, i Armand Duplantis, campió de salt amb perxa amb un registre estratosfèric (6,05 m). Atletes que han tocat el cel amb 17 i 18 anys que semblaven contradir el fil narratiu d’Encarna Granados, que va ser bronze en el mundial de Stuttgart als 21.

Amb tots els matisos que es vulgui pels 25 anys de diferència, el bronze de la marxadora catalana va ser una anomalia més gran que els ors europeus dels jovenets a Berlín. I no tant perquè sobta que triomfés en una prova que preparava des de feia menys de tres anys, sinó perquè en el cas dels atletes escandinaus són germà i fill d’atletes i l’entorn els acompanyava. Han mamat atletisme des que van néixer, s’han posat a entrenar molt aviat i la seva família ha estat molt pendent d’ells. Sí que hi havia talent –i possiblement genètica– però de cap manera ha aflorat per generació espontània.

En canvi, Encarna Granados va eclosionar en un club, el GEiEG, ben organitzat però modest, que l’havia captat no per a la marxa sinó per al cros. Els pares no havien practicat atletisme i, en conseqüència, el seu entorn familiar no li podia proporcionar coneixements i experiència per afrontar el que vindria després de l’èxit de Stuttgart. El seu talent sí que va aflorar espontàniament. Per això és més miracle que Ingebrigtsen i Duplantis.

“Si no hagués estat tan jove, hauria gaudit més d’aquella medalla. I també tinc la sensació que hauria pogut fer més durant la meva carrera esportiva”, se sincerava Granados. Malgrat tot, la seva carrera contempla tres Jocs Olímpics, dos mundials, dos europeus, tres copes del món i tres copes d’Europa.

Enlloc no està escrit que Ingebrigtsen i Duplantis tinguin una carrera esportiva llarga i profitosa. Depèn d’ells, de les lesions, de la motivació per millorar i, per la seva edat, de l’actitud que prenguin els seus entorns.