“Vaig gua­nyar la meda­lla massa jove”, era el títol de por­tada de l’entre­vista a Encarna Gra­na­dos avui fa tot just una set­mana, el dia que feia 25 anys que la mar­xa­dora de Sarrià de Ter va obte­nir la pri­mera meda­lla d’una cata­lana en un mun­dial. Girant full, aquell mateix dia es des­co­bria la tra­jectòria i mira­cles dels ado­les­cents que van trin­xar els pronòstics en l’euro­peu de Berlín. Jakob Inge­brigt­sen, campió dels 1.500 i els 5.000 m, i Armand Duplan­tis, campió de salt amb perxa amb un regis­tre estra­tosfèric (6,05 m). Atle­tes que han tocat el cel amb 17 i 18 anys que sem­bla­ven con­tra­dir el fil nar­ra­tiu d’Encarna Gra­na­dos, que va ser bronze en el mun­dial de Stutt­gart als 21.

Amb tots els mati­sos que es vul­gui pels 25 anys de diferència, el bronze de la mar­xa­dora cata­lana va ser una ano­ma­lia més gran que els ors euro­peus dels jove­nets a Berlín. I no tant perquè sobta que tri­omfés en una prova que pre­pa­rava des de feia menys de tres anys, sinó perquè en el cas dels atle­tes escan­di­naus són germà i fill d’atle­tes i l’entorn els acom­pa­nyava. Han mamat atle­tisme des que van néixer, s’han posat a entre­nar molt aviat i la seva família ha estat molt pen­dent d’ells. Sí que hi havia talent –i pos­si­ble­ment genètica– però de cap manera ha aflo­rat per gene­ració espontània.

En canvi, Encarna Gra­na­dos va eclo­si­o­nar en un club, el GEiEG, ben orga­nit­zat però modest, que l’havia cap­tat no per a la marxa sinó per al cros. Els pares no havien prac­ti­cat atle­tisme i, en con­seqüència, el seu entorn fami­liar no li podia pro­por­ci­o­nar conei­xe­ments i experiència per afron­tar el que vin­dria després de l’èxit de Stutt­gart. El seu talent sí que va aflo­rar espontània­ment. Per això és més mira­cle que Inge­brigt­sen i Duplan­tis.

“Si no hagués estat tan jove, hau­ria gau­dit més d’aque­lla meda­lla. I també tinc la sen­sació que hau­ria pogut fer més durant la meva car­rera espor­tiva”, se sin­ce­rava Gra­na­dos. Mal­grat tot, la seva car­rera con­tem­pla tres Jocs Olímpics, dos mun­di­als, dos euro­peus, tres copes del món i tres copes d’Europa.

Enlloc no està escrit que Inge­brigt­sen i Duplan­tis tin­guin una car­rera espor­tiva llarga i pro­fi­tosa. Depèn d’ells, de les lesi­ons, de la moti­vació per millo­rar i, per la seva edat, de l’acti­tud que pren­guin els seus entorns.