Ha estat criticat més que a cap altre jugador. Se li ha exigit sempre el màxim. Se l’ha culpabilitzat en moltes ocasions de la deriva de l’equip, dels mals resultats i de moltes derrotes. Que no defensava, que era excessivament acaparador de la pilota... I quan el seu joc excel·lia, quan resolia els partits, quan estirava el carro, es pressuposava que així havia de ser. Joan Carles Navarro s’ha endut moltes patacades durant la seva carrera basquetbolística a can Barça, potser més que lloances. Però sempre ho ha assumit amb elegància i no ha defugit la responsabilitat, conscient que això va estretament lligat a la figura del líder. Però no sempre. Comparem-ho amb el jugador de referència de l’equip de futbol del mateix club, el venerat –per mi també!– Leo Messi. Navarro no ha tingut mai la xarxa de protecció ni el marge d’error que ha tingut l’argentí. Ja ho sé, em diran que un és el millor jugador del món en el seu esport i l’altre no. Però, tot i això, el català ha demostrat llargament el seu compromís amb el club i amb els colors blaugrana, més enllà de la seva qualitat esportiva, durant dues dècades, que no és pas poc.

A Navarro sempre l’he posat d’exemple a les jugadores que he entrenat, destacant sempre el seu caràcter guanyador i la seva persistència. Navarro podia tenir dies nefastos en què ho fallava absolutament tot. Però continuava a la pista amb la mateixa actitud, sense arronsar-se, sense abaixar el cap, concentrat. Tornava a llançar si tocava, una vegada i una altra. L’afició estirant-se els cabells sense entendre per què no se l’enviava a la banqueta. Però arribava la darrera pilota del partit, la que podia donar la victòria, aquella que molts jugadors defugen. Ell la demanava i podia portar 0 de 10, que l’onzena entrava. Aquesta història s’ha viscut un munt de vegades al llarg d’aquests vint anys. Una actitud guanyadora innata que hauria de ser un mirall per als jugadors i jugadores de formació, poc resistents mentalment a les situacions adverses i avesats a abaixar els braços quan les coses no funcionen.

Ara que s’ha anunciat la retirada de Navarro d’aquesta manera tan poc adient, per dir-ho d’alguna manera, tot són flors, lloances i exigències perquè es valori la seva carrera com es mereix. No pot ser de cap altra manera.