Ha estat cri­ti­cat més que a cap altre juga­dor. Se li ha exi­git sem­pre el màxim. Se l’ha cul­pa­bi­lit­zat en mol­tes oca­si­ons de la deriva de l’equip, dels mals resul­tats i de mol­tes der­ro­tes. Que no defen­sava, que era exces­si­va­ment aca­pa­ra­dor de la pilota... I quan el seu joc excel·lia, quan reso­lia els par­tits, quan esti­rava el carro, es pres­su­po­sava que així havia de ser. Joan Car­les Navarro s’ha endut mol­tes pata­ca­des durant la seva car­rera bas­quet­bolística a can Barça, pot­ser més que llo­an­ces. Però sem­pre ho ha assu­mit amb elegància i no ha defu­git la res­pon­sa­bi­li­tat, cons­ci­ent que això va estre­ta­ment lli­gat a la figura del líder. Però no sem­pre. Com­pa­rem-ho amb el juga­dor de referència de l’equip de fut­bol del mateix club, el vene­rat –per mi també!– Leo Messi. Navarro no ha tin­gut mai la xarxa de pro­tecció ni el marge d’error que ha tin­gut l’argentí. Ja ho sé, em diran que un és el millor juga­dor del món en el seu esport i l’altre no. Però, tot i això, el català ha demos­trat llar­ga­ment el seu com­promís amb el club i amb els colors blau­grana, més enllà de la seva qua­li­tat espor­tiva, durant dues dècades, que no és pas poc.

A Navarro sem­pre l’he posat d’exem­ple a les juga­do­res que he entre­nat, des­ta­cant sem­pre el seu caràcter gua­nya­dor i la seva per­sistència. Navarro podia tenir dies nefas­tos en què ho fallava abso­lu­ta­ment tot. Però con­ti­nu­ava a la pista amb la mateixa acti­tud, sense arron­sar-se, sense abai­xar el cap, con­cen­trat. Tor­nava a llançar si tocava, una vegada i una altra. L’afició esti­rant-se els cabells sense enten­dre per què no se l’envi­ava a la ban­queta. Però arri­bava la dar­rera pilota del par­tit, la que podia donar la victòria, aque­lla que molts juga­dors defu­gen. Ell la dema­nava i podia por­tar 0 de 10, que l’onzena entrava. Aquesta història s’ha vis­cut un munt de vega­des al llarg d’aquests vint anys. Una acti­tud gua­nya­dora innata que hau­ria de ser un mirall per als juga­dors i juga­do­res de for­mació, poc resis­tents men­tal­ment a les situ­a­ci­ons adver­ses i ave­sats a abai­xar els braços quan les coses no fun­ci­o­nen.

Ara que s’ha anun­ciat la reti­rada de Navarro d’aquesta manera tan poc adi­ent, per dir-ho d’alguna manera, tot són flors, llo­an­ces i exigències perquè es valori la seva car­rera com es mereix. No pot ser de cap altra manera.