L’amic, veí de poble (Cassà de la Selva), company d’entitat (Colla Excursionista Cassanenca) i corredor i esquiador de muntanya d’elit Marc Pinsach citava, fa uns dies, a Twitter una piulada del compte oficial de l’arxiu de la BBC que incloïa un vídeo de la cursa de muntanya del Ben Nevis –la muntanya més alta de la Gran Bretanya (1.345 m)– gravat el 1951. Del 1951? Doncs sí, del 1951. Perquè, molt abans de l’esclat d’aquesta especialitat amb l’arribada del nou segle, ja hi havia una activitat incipient a l’entorn de les curses de muntanya. “Dedicat als qui creuen que això de córrer per la muntanya és una derivada maligna més de la urgència del món modern!”, completava en Marc amb ironia la seva piulada .

En Marc sap de què parla. Ara fa un any, es va plantejar un repte personal que consistia a batre el rècord d’ascensió i el d’ascensió i descens de l’Aneto –el cim més alt dels Pirineus (3.403 m)–, tots dos en possessió de Quico Soler i aconseguits, respectivament, el 1998 i el 1999 en la llegendària Marató de l’Aneto. De l’experiència se’n va gravar un documental –Aneto, la història d’un temps, realitzat per Pep Cuberes– de poc menys de vint minuts, que, a més d’explicar l’ascensió d’en Marc, funciona com a homenatge a la generació que, els anys noranta, va disputar les primeres curses al Pirineu, abans fins i tot que quedés definit el concepte de corredor de muntanya, com explica Soler en el documental.

Els últims anys, Kilian Jornet ha dut aquesta activitat als nivells màxims d’excel·lència i professionalització. Els seus coetanis –en Marc, l’Oriol Cardona, la Mireia Miró i tants d’altres– han seguit, encertadament, el seu deixant, però el llegat a Catalunya ja havia quedat establert gràcies a gent com ara Quico Soler, però també Joan Cardona, Teresa Forn o, una mica més joves, Agustí Roc, Emma Roca i Toti Bes. En Marc no dissimula la seva admiració per aquella colla de pioners: “Potser ara hi ha més gent que corre i ens pensem que el nivell és molt més alt, però ja veurem que si soc capaç de rebaixar el rècord no serà per gaires minuts. Això demostrarà que en cada generació la gent forta és molt forta. A efectes pràctics, pugem a velocitats molt semblants”, reconeix en el documental.

En Marc no s’equivoca. Aconsegueix fer el rècord d’ascensió –des de Benasc i passant per Coronas– en 2h20:15 (Soler va fer 2h22:50), però se li resisteix el de l’ascensió i el descens, que completa en 3h55:44 (Soler va fer 3h52:14). Quico Soler atribueix aquest últim temps d’en Marc a la falta de neu a la glacera de l’Aneto a causa dels efectes del canvi climàtic, cosa que evita la famosa i sofisticada tècnica del culenvagen durant el descens, que ajuda a baixar més ràpid. “Ell ha corregut més que jo. És com si hagués fet el rècord”, admet amb modèstia. En Marc, en canvi, no busca excuses: “Això dona legitimitat al temps que va fer fa vint anys. És la prova que aquella gent estava forta.” En Marc comença el documental amb la sentència següent: “Som fills del pas del temps i de les vides ja viscudes. La tradició i la història ens modulen fent, a la vegada, de presó i de font d’inspiració.” En Marc és un paio amb el cap molt ben moblat que té clar cap on va, però també d’on ve.