Els símbols agrupen al seu voltant col·lectius que comparteixen una identitat de qualsevol naturalesa. En el cas de les banderes, no me’n molestaria cap si no se’n fes una instrumentalització política. Però com que aquest món ideal no existeix i el poder converteix massa sovint la bandera en ariet contra la discrepància, ja tenim conflicte.

Girona va rebre diumenge passat el Madrid amb llaços a les zones de pas de l’equip blanc. Hem convertit el groc en un símbol, una reivindicació de llibertat, un color que aglutina la lluita contra la repressió a l’independentisme. El Madrid va ser símbol del règim feixista, un element de dominació política i d’opressió sociològica, i si ho continua sent és perquè ha fet entre poc i res per desempallegar-se de l’etiqueta.

No pot sorprendre que pels volts de Montilivi diumenge es fes de dia pintat de groc. Posar llaços és una proposta a la qual el ciutadà té dret perquè l’espai públic és de tots i el tots no exclou ningú. Arrencar-los –i encara menys encaputxats– no és cap proposta, és una conducta repressiva, que sembla ser l’únic plantejament que pot emanar de la misèria moral dels neofalangistes que competeixen uns contra altres per qui la té més grossa (la porra).

Rivera i Arrimadas no inunden els carrers de banderes espanyoles –cosa que, d’altra banda, farien sense cap complex perquè és la seva– perquè això seria un acte de llibertat. Arrencar llaços grocs no és llibertat, és anar contra la llibertat dels altres, és provocació. Se’n van a Alella, protegits pels seus de les gravíssimes amenaces i coaccions de les hordas separatistas en aquesta mentida de Catalunya bolxevic que van repetint per si acaba colant però que no existeix, a pesar seu.

Diuen que els llaços grocs els molesten tant que se senten expulsats dels espais públics i per això els tallen. En canvi, l’unionisme ens ofèn i ens pega amb la bandera espanyola i no les anem despenjant.

Els guia una única obsessió: provocar fins a l’extrem que a algun dels dos milions llargs de ciutadans que esperen amb pacífica paciència un desenllaç de llibertat se li escapi un mastegot que els permeti parlar del Vietnam català. Fracassen perquè, s’hi posin com s’hi posin –i els últims fets de Barcelona són paradigmàtics–, resulta que aquests que tenen la mà fluixa són dels seus. No caiguem en la trampa.