Hem parlat manta vegades del risc que comporta escalar muntanyes de més de vuit mil metres d’altitud. A les eventualitats que es poden produir en qualsevol cim on es practiqui alpinisme –allaus, caigudes de pedres, hipotèrmia, extenuació i relliscades, sobretot– cal afegir l’altitud com un dels factors de risc principals que poden conduir a la mort en les muntanyes més altes del món. L’Everest (8.848 m), on l’exposició per sobre de la línia on comença la coneguda com a zona de la mort (7.500 m) és la més prolongada, acumula en gairebé cent anys d’expedicions 288 víctimes mortals, segons dades fins al 2017 recollides per l’alpinista nord-americà Alan Arnette en el seu blog. Poden semblar moltes, però en realitat són una menudesa si es compara amb la xifra ingent de 8.306 ascensions que 4.833 alpinistes diferents –alguns són repetidors– han realitzat a la muntanya més cèlebre del món. Això fa que l’Everest tingui, doncs, un percentatge de 3,5 morts per cada cent ascensions. Molt més elevat, en canvi, és el percentatge de mortalitat al Nanga Parbat (8.125 m), coneguda com la “muntanya assassina”, que acumula un 22 per cent de víctimes mortals (83 per 377 ascensions).

Però encara hi ha una altra muntanya més mortífera que aquestes dues, més que cap altre vuitmil i, probablement, que cap altre cim del món. Es tracta de l’Annapurna, que, paradoxalment, el 1953 es va convertir en la primera muntanya de més de vuit mil metres escalada per l’home. Des de llavors s’hi han fet 191 ascensions, i 63 alpinistes hi han trobat la mort. És a dir, un 33 per cent dels alpinistes que pugen aquesta muntanya –o el que és el mateix, un de cada tres– ja no tornen vius al camp base. Una xifra macabra que explica el motiu pel qual tan poques expedicions s’aventuren a escalar aquesta muntanya. Per què és tan perillós, l’Annapurna? La situació i l’orografia d’aquesta muntanya són els motius pels quals s’hi produeixen tal quantitat d’accidents mortals.

La seva cara sud, on hi ha la via normal –és a dir, l’itinerari tècnicament més fàcil fins al cim–, queda exposada a forts vents, cosa que provoca descensos bruscos de la temperatura. A més, la verticalitat d’aquesta cara fa que es produeixin amb facilitat allaus de neu, esfondraments de seracs o despreniments de pedres. Tot plegat forma un brou de cultiu ideal perquè s’hi produeixin accidents mortals. En aquest cas, l’altitud –amb 800 metres menys que l’Everest l’exposició a la falta d’oxigen és molt més baixa– té una incidència molt menor en la mortalitat de la muntanya. A l’Annapurna hi van trobar la mort, entre d’altres, dos alpinistes destacadíssims com el francès Pierre Béghin, a causa d’una caiguda, o el rus Anatoli Boukreev, un dels herois en el rescat dels alpinistes que el 1996 van quedar atrapats en una tempesta al coll de l’Annapurna. També hi va perir el navarrès Iñaki Ochoa de Olza després d’un sonat, però infructuós, intent de rescat que va generar una gran mobilització entre la comunitat alpinística.

L’Annapurna no és, com cap altra muntanya de més de vuit mil metres, territori per a aficionats, que farien bé d’acostar-se a la muntanya només per fer-hi el que potser es tracti de la ruta de tresc més famosa del món.