Des que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) van irrompre en l’esport i, sobretot, Facebook va demostrar que els SMS i el web quedaven curts a l’hora de crear comunicats virtuals de fans, ha plogut molt. Les transformacions que han suposat per a la indústria del futbol són meridianes i, sobretot, han suposat un abans i un després en la manera com els esportistes han arribat al cor dels seus seguidors: de manera directa, superant la mediatització que en fa la premsa.

Gerard Piqué ja va anunciar que no li faria res tenir el seu propi diari. Ara és Andrés Iniesta qui, a Japó, ja ha començat a treballar amb Rakuten per llançar el seu propi canal de televisió. Rakuten, amb l’astre espanyol com a emblema, pretén incentivar les altes al Viki Pass, el seu servei premium de vídeo a Àsia amb un cost de cinc dòlars al mes: Iniesta anirà acompanyat de les càmeres de Rakuten tot el dia per poder explicar la vida del crac des d’una perspectiva més propera, amb una mirada molt més profunda a la seva realitat dins i fora dels terrenys de joc.

Per a Andrés, que mentre ha estat al Barça ha mantingut la seva vida privada al marge de les càmeres i els xous mediàtics, pot suposar un canvi. Per una banda, en un club com el Vissel Kobe –que està gestionat com a part del conglomerat Rakuten des del 2003– no es pot passar per alt que els jugadors són actius i marques en benefici del compte d’explotació del hòlding: Andrés tindrà una jubilació daurada al Japó, però Rakuten pretén amortitzar-lo a curt termini sense cap mena de dubte. No hem d’oblidar que al Japó el futbol no és l’esport rei, malgrat el bon paper en el darrer mundial i que algunes estadístiques diu que arriba al 30% de la població: les arts marcials i el beisbol –introduït el 1872 per Horace Wilson– són hegemònics. I Andrés –com Fernando Torres, que ha arribat al Sagan Tosu– sap que de facto és part d’una operació d’estat per consolidar aquesta pràctica esportiva a l’Extrem Orient.

Més enllà de la dimensió d’espectacle que ha agafat la indústria de l’esport contemporani, el que queda molt clar és que les TIC han trencat definitivament les rutines professionals amb què funcionava la indústria dels mitjans. En el moment que els esportistes es converteixin en youtubers –més enllà de penjar fotos a Instagram per queixar-se o saludar els col·legues–, aquests poden consolidar vertaders aparells mediàtics que deixin els periodistes en fora de joc.