Arthur Henrique Ramos de Oliveira Melo no és català, sinó brasiler; no s’ha criat a la Masia, sinó en els juvenils del Goiás i el Grêmio de Portoalegre, i tot just acaba d’arribar, però és com si el coneguéssim de tota la vida. Els vídeos que el precedien li auguraven un fàcil encaix al mapa futbolístic del Barça; els seus primers partits durant la gira d’agost anunciaven rendiment immediat, i la seva integració efectiva en l’alineació titular de Valverde –fa 5 partits– ha coincidit amb els partits més sòlids, les millors sensacions de joc i els millors resultats de la temporada (4 victòries i 1 empat) en el Tormalet que suposaven els duels amb Tottenham, València, Sevilla, Inter i Real Madrid.

No tot ha estat culpa d’Arthur. La seva entrada en l’equip ha donat ales a l’esperit atacant de Coutinho i ha apartat de l’onze titular l’anarquia juvenil de Dembélé. Només amb aquest moviment de peces ja ha donat més gruix i influència al mig del camp de la que tenia abans. El seu futbol ha fet la resta. Associació, mobilitat, precisió, pausa, visió panoràmica del joc, intel·ligència són algunes de les virtuts que l’han convertit en un soci fiable per a tots els que l’envolten. Ha reforçat dos dels objectius de Valverde quan va arribar, fa un any i mig: la cohesió de l’equip i el protagonisme del centre del camp en el joc. Amb ell, l’equip ha tingut millor sortida de pilota, més control del joc, més equilibri, més pressió, més vida a camp contrari i més capacitat d’imposar la seva llei.

Si ha encaixat tan bé i tan ràpid és perquè l’equip necessitava un jugador com ell, i fa bastant de temps, probablement el mateix temps que fa que Xavi Hernández està jugant a Qatar. No cal comparar. Ell és Arthur i escriurà la seva pròpia història, però el Camp Nou l’ha descobert, l’ha identificat i l’ha adoptat perquè és el que necessitava i perquè a més és jove (22), humil, discret i bon jan.

La seva arribada al club és un punt d’inflexió després de quatre o cinc anys deixant escapar o envellir el talent (Thiago, Cesc, Xavi, Iniesta) sense una resposta adequada (Rakitic, Gomes, Paulinho...). I la seva entrada a l’equip ha accentuat un cop de timó que sembla situar el Barça de Valverde en el bon camí per aspirar al màxim altre cop.