El fan club de Marc Márquez va ser qui va demanar retirar la pancarta en suport als presos polítics del balcó de la paeria de Cervera. El pilot va celebrar el seu setè títol mundial en nou anys, i la seva població natal va tornar a ser una festa dissabte a la tarda, malgrat que l’alcalde reconeixia haver rebut alguna amenaça per no voler treure-la. Fermesa del batlle en temps de mercantilització de l’esport.

Márquez va demanar no barrejar les coses: volia celebrar una victòria esportiva, més que merescuda, i prou. La seva aurèola travessa les fronteres ideològiques dels aficionats, i és comprensible que ni ell ni el fan club tinguin ganes de tocar la fibra a la parròquia. Però crec que caldria entendre que Catalunya no viu una situació de normalitat, més aviat al contrari: molts dels fans que adoren el campió estan neguitosos perquè veuen perillar els seus drets polítics, entre altres coses perquè el TEDH ja ha dit que a Espanya no hi ha un “judici just” quan es tracta de protegir (costi el que costi) la unitat territorial.

Les reivindicacions legítimes dels independentistes han tingut grans ambaixadors, com Pep Guardiola, que no han oblidat que els personatges públics moltes vegades estan cridats a prendre partit. I, precisament, el que alguns demanaven a Márquez no era prendre partit sobre independència sí o no (ambdues posicions comprensibles), sinó que no passés per alt les anomalies democràtiques que viu aquest país, sigui el seu Catalunya o Espanya.

Crec que Márquez ha perdut una gran oportunitat per demostrar que el seu perfil de campió està per sobre de la societat de consum en què viu, de l’esport fet màrqueting, dels patrocinadors a qui cedeix la imatge, de les xarxes socials, de l’equidistància mal entesa. Márquez i Guardiola són catalans universals, personatges que han enamorat, han entrat al cor de la gent pel que fan en plena competició i pel que són fora dels terrenys de joc o els circuits. Són esportistes globals, i parlar de política no hauria de ser cap problema per a ells. A vegades tinc la sensació que tenim massa ganes de ser políticament correctes. I llavors fem el ridícul. Si Márquez vol exhibir banderes espanyoles i catalanes, tant se val: les banderes són façana. Però sí que li recomanaria que no passi per alt el debat sobre la limitació de drets fonamentals que viu el país. Ja n’hi ha prou de cinisme i hipocresia al Parlament, tot i les estirades d’orella que venen dels tribunals estrangers, perquè ara els nostres mediàtics facin l’equidistant.