No podria haver estat millor, l’arrencada de l’Spar Citylift Girona en l’Eurocup de bàsquet femení. Quatre victòries en quatre enfrontaments, primer lloc del grup assegurat, bitllet per a la següent fase i molts números per quedar entre els vuit millors equips, fet que permetria estalviar-se una primera eliminatòria al gener. A hores d’ara, poc més es pot demanar. La trajectòria és impecable i es nota que l’equip cada cop se sent més còmode en aquesta competició, que afronta sense cap mena de complex. Temporada rere temporada es fan passos endavant, l’any passat es va arribar a disputar els vuitens de final. Una fita històrica, però que, en el seu moment, va tenir un regust amarg. I és que les semifinals es van tocar amb la punta dels dits. Però es van escapar. Només ho va evitar una cistella de Jelena Dubljevic, a cinc segons del final del partit, que donava el bitllet al Galatasary turc, que poc després s’acabaria proclamant campió de la competició. Aquell dia Fontajau va emmudir.

Però aquell matx ja és història i l’Spar afronta aquest nou repte europeu amb tota l’ambició del món. I, malgrat que el club sempre és prudent a l’hora de verbalitzar fites, la plantilla d’aquest any, amb jugadores amb molta experiència en competició continental, s’ha confeccionat amb una clara vocació de seguir fent passos endavant. Fins a on? Somiar no té límits. I aquest equip ens empeny a somiar. Ningú nega que no és una competició fàcil, especialment a partir dels quarts de final. I molts partits acaben sent a cara o creu –ho hem patit en pròpia pell–. Però és indiscutible que enguany tenim més elements per afrontar amb més garanties aquests partits ajustats, en què l’experiència i el saber fer s’acaben convertint gairebé en un jugador més. L’Spar, a més, cada vegada és més respectat a Europa, pels rivals i fins i tot pels arbitratges –tot i que dels àrbitres europeus en podríem parlar un altre dia, perquè donen per a molt–. En contra, en canvi, ens hi juga el fet de tenir una plantilla extremament curta i la càrrega que suposa combinar dues competicions alhora –a més de la copa–. Però tampoc cal avançar-se i el que toca és anar passant pantalles, una rere l’altra. Per ara, la primera s’està superant amb una sensació de gran superioritat. Que vingui la següent.