Amb tota l’ambició a Europa

No podria haver estat millor, l’arren­cada de l’Spar City­lift Girona en l’Euro­cup de bàsquet femení. Qua­tre victòries en qua­tre enfron­ta­ments, pri­mer lloc del grup asse­gu­rat, bit­llet per a la següent fase i molts números per que­dar entre els vuit millors equips, fet que per­me­tria estal­viar-se una pri­mera eli­mi­natòria al gener. A hores d’ara, poc més es pot dema­nar. La tra­jectòria és impe­ca­ble i es nota que l’equip cada cop se sent més còmode en aquesta com­pe­tició, que afronta sense cap mena de com­plex. Tem­po­rada rere tem­po­rada es fan pas­sos enda­vant, l’any pas­sat es va arri­bar a dis­pu­tar els vui­tens de final. Una fita històrica, però que, en el seu moment, va tenir un regust amarg. I és que les semi­fi­nals es van tocar amb la punta dels dits. Però es van esca­par. Només ho va evi­tar una cis­te­lla de Jelena Dubl­je­vic, a cinc segons del final del par­tit, que donava el bit­llet al Gala­ta­sary turc, que poc després s’aca­ba­ria pro­cla­mant campió de la com­pe­tició. Aquell dia Fon­ta­jau va emmu­dir.

Però aquell matx ja és història i l’Spar afronta aquest nou repte euro­peu amb tota l’ambició del món. I, mal­grat que el club sem­pre és pru­dent a l’hora de ver­ba­lit­zar fites, la plan­ti­lla d’aquest any, amb juga­do­res amb molta experiència en com­pe­tició con­ti­nen­tal, s’ha con­fec­ci­o­nat amb una clara vocació de seguir fent pas­sos enda­vant. Fins a on? Somiar no té límits. I aquest equip ens empeny a somiar. Ningú nega que no és una com­pe­tició fàcil, espe­ci­al­ment a par­tir dels quarts de final. I molts par­tits aca­ben sent a cara o creu –ho hem patit en pròpia pell–. Però és indis­cu­ti­ble que enguany tenim més ele­ments per afron­tar amb més garan­ties aquests par­tits ajus­tats, en què l’experiència i el saber fer s’aca­ben con­ver­tint gai­rebé en un juga­dor més. L’Spar, a més, cada vegada és més res­pec­tat a Europa, pels rivals i fins i tot pels arbi­trat­ges –tot i que dels àrbi­tres euro­peus en podríem par­lar un altre dia, perquè donen per a molt–. En con­tra, en canvi, ens hi juga el fet de tenir una plan­ti­lla extre­ma­ment curta i la càrrega que suposa com­bi­nar dues com­pe­ti­ci­ons alhora –a més de la copa–. Però tam­poc cal avançar-se i el que toca és anar pas­sant pan­ta­lles, una rere l’altra. Per ara, la pri­mera s’està superant amb una sen­sació de gran supe­ri­o­ri­tat. Que vin­gui la següent.