Ha mort en Núñez. El senyor de les cantonades. El president del Barça. Amb José Manuel Lara, l’amo de Planeta, i Jordi Pujol, president de la Generalitat, va formar un triumvirat que, entretenint la fam d’aquest país en el tombant de segle, va fonamentar el mal de ventre d’ara. Hi havia altres prohoms, és clar, potinejant a la mateixa cuina, però cal convenir que no hi van passar de rentaplats primaris.

Quan es repassin les hemeroteques digitals, del senyor Núñez es recordarà, no s’enganyin, que va ser president del Futbol Club Barcelona entre el 1978 i el 2000 i, amb una mica de la paciència que la immediatesa esgota, que durant el seu mandat el Barça va guanyar la primera copa d’Europa. Que contractés Johan Cruyff com a entrenador i l’acomiadés de males maneres, que remodelés l’estadi i gestionés la influència dels diners tant a la Masia com a la Real Federación Española de Futbol acabarà essent informació d’historiadors d’estar per casa. Per a la gent del carrer, el nom de Núñez serà la paraula del final del nom del museu del Barça (si no la treuen, a més de dissimular-la, com ara) i la d’un logo de l’especulació immobiliària local feta amb balcons de presidiari.

I potser i per haver-ne sentit parlar el d’un espavilat amb una eloqüència enganyosa que el 1976 poc abans de l’aprovació definitiva del nou pla general urbanístic va obtenir una de les últimes llicències per alçar, davant la Sagrada Família de Barcelona, un grapat de pisos ja condemnats a la piconadora.