Mig endormiscats per l’horari, més d’un malalt d’hoquei devia pensar que els grans partits que va jugar el Barça a San Juan davant de set mil espectadors que omplien l’Aldo Cantoni no eren res més que un somni. Acostumats a veure graderies no gaire plenes, queda clar que l’afició de la província de San Juan per aquest esport està per damunt de la de qualsevol indret del món, Portugal inclòs. Curiosament, no van cridar gaire quan el Concepción, un dels dinou equips de la lliga de San Juan, va jugar i perdre la semifinal contra el Barça. De fet, es va sentir més xivarri quan els espectadors van fer el compte enrere en els deu últims segons que no pas en tot el partit, tret, del moment en què Maturano va marcar de penal i va situar el 3-2 quan, ben pocs minuts abans, els argentins queien per 3-0. Va ser el crit de l’esperança que ràpidament es va transformar en el silenci de la resignació i també de l’admiració en una terra en què els jugadors del Barça van ser rebuts com uns ídols, sobretot, és clar, els fills de San Juan Álvarez i Pascual. Un públic, a més, exemplar, en el marc d’una relativament bona organització –millorables els hotels dels equips–, que en hoquei sobre patins ja és molt. La copa Intercontinental, doncs, no va deixar escapar l’oportunitat mediàtica de consolidar el nou format. Esportivament, el Barça-Porto és una final mundial indiscutible entre els dos finalistes tant de la lliga europea com de la copa Continental. El Barça és el millor equip del món. Probablement ja se sabia o s’intuïa, però pot presumir de ser-ho amb papers a la mà. De fet, si segueix combinant la qualitat que li permet agrupar el seu pressupost i el seu planter –Egurrola, Roca, Alabart– i l’autoexigència que li inculca el seu tècnic Edu Castro i que els mateixos jugadors s’autoimposen, aspirarà a seguir guanyant. La final va ser un regal. Un d’aquells partits que queden en l’imaginari col·lectiu de l’hoquei, encara que sigui d’un esport minoritari i fins i tot m’atreviria a dir encara que no siguis del Barça, que en aquest esport és habitual, lògicament, per la proximitat de la majoria de rivals i pel domini econòmic i esportiu blaugrana. En la primera semifinal, el públic va corejar els gols del Porto contra el Murialdo tot i ser argentí perquè que és de Mendoza, la província rival.