Mig endor­mis­cats per l’horari, més d’un malalt d’hoquei devia pen­sar que els grans par­tits que va jugar el Barça a San Juan davant de set mil espec­ta­dors que omplien l’Aldo Can­toni no eren res més que un somni. Acos­tu­mats a veure gra­de­ries no gaire ple­nes, queda clar que l’afició de la província de San Juan per aquest esport està per damunt de la de qual­se­vol indret del món, Por­tu­gal inclòs. Curi­o­sa­ment, no van cri­dar gaire quan el Con­cepción, un dels dinou equips de la lliga de San Juan, va jugar i per­dre la semi­fi­nal con­tra el Barça. De fet, es va sen­tir més xivarri quan els espec­ta­dors van fer el compte enrere en els deu últims segons que no pas en tot el par­tit, tret, del moment en què Matu­rano va mar­car de penal i va situar el 3-2 quan, ben pocs minuts abans, els argen­tins que­ien per 3-0. Va ser el crit de l’espe­rança que ràpida­ment es va trans­for­mar en el silenci de la resig­nació i també de l’admi­ració en una terra en què els juga­dors del Barça van ser rebuts com uns ídols, sobre­tot, és clar, els fills de San Juan Álva­rez i Pas­cual. Un públic, a més, exem­plar, en el marc d’una rela­ti­va­ment bona orga­nit­zació –millo­ra­bles els hotels dels equips–, que en hoquei sobre patins ja és molt. La copa Inter­con­ti­nen­tal, doncs, no va dei­xar esca­par l’opor­tu­ni­tat mediàtica de con­so­li­dar el nou for­mat. Espor­ti­va­ment, el Barça-Porto és una final mun­dial indis­cu­ti­ble entre els dos fina­lis­tes tant de la lliga euro­pea com de la copa Con­ti­nen­tal. El Barça és el millor equip del món. Pro­ba­ble­ment ja se sabia o s’intuïa, però pot pre­su­mir de ser-ho amb papers a la mà. De fet, si segueix com­bi­nant la qua­li­tat que li per­met agru­par el seu pres­su­post i el seu plan­ter –Egur­rola, Roca, Ala­bart– i l’auto­e­xigència que li inculca el seu tècnic Edu Cas­tro i que els matei­xos juga­dors s’autoim­po­sen, aspi­rarà a seguir gua­nyant. La final va ser un regal. Un d’aquells par­tits que que­den en l’ima­gi­nari col·lec­tiu de l’hoquei, encara que sigui d’un esport mino­ri­tari i fins i tot m’atre­vi­ria a dir encara que no siguis del Barça, que en aquest esport és habi­tual, lògica­ment, per la pro­xi­mi­tat de la majo­ria de rivals i pel domini econòmic i espor­tiu blau­grana. En la pri­mera semi­fi­nal, el públic va core­jar els gols del Porto con­tra el Muri­aldo tot i ser argentí perquè que és de Men­doza, la província rival.