L’any nou urgeix res­tau­rar la façana per man­te­nir els fona­ments vici­ats ali­ens al judici forà, així doncs, seguint aquest axi­oma de super­fi­ci­a­li­tat vaig bui­dar el cotxe dels mil i un objec­tes acu­mu­lats per la cre­a­ti­vi­tat dels meus fills. L’inven­tari va ser sor­pre­nent: una cullera amb iogurt encar­ca­rat, un guant de por­ter, un cromo tren­cat de Ser­gio Ramos al cos­tat d’un d’intacte de Portu, un ninot d’en Dora­e­mon amb la but­xaca sen­cera, un lli­bre d’espi­ri­tu­a­li­tat igna­si­ana, tres mil tros­sets de gale­tes, dos plats de plàstic, un dibuix de Mon­ti­livi, un CD de Joaquín Sabina obli­dat per la irrupció de Spo­tify Pre­mium, un sobre de la reunió de pares del meu fill quan feia P5 (ara fa 2n de primària), dos paraigües petits d’aquells que dius “Porto dos mesos veient-los i ara que plou no sé pas on són!”, un car­tell exi­gint la lli­ber­tat dels pre­sos, la pàgina d’El Punt Avui on es par­lava de l’estrena d’El brin­dis a La Pla­neta, un calen­dari del 2018 de Mont­ser­rat, la pua de Pau Donés del con­cert a Cap Roig, i sobre­tot, per a ale­gria dels nanos, la bufanda del Girona com­prada el dia després de l’ascens. L’eufòria per la tro­ba­lla d’aquesta relíquia fami­liar va infla­mar un enfron­ta­ment amb la fina­li­tat d’adqui­rir la pro­pi­e­tat d’un record feliç d’infan­tesa. Davant la manca de diàleg per una acti­tud d’ocell groc enfa­ri­nat davant d’una urna, vaig fer un cop de puny patern tallant la bufanda en tres per allò que estant en família les penes es mul­ti­pli­quen i les ale­gries es divi­dei­xen. Silenci filial. Amén.