Quan es va anunciar que un equip unificat de Corea participaria en el campionat del món d’handbol que es disputa aquests dies a Alemanya i Dinamarca vaig arrufar el nas. Em semblava que era una pura i simple mesura de propaganda com ho havien estat abans les desfilades conjuntes dels esportistes de Corea del Sud i del Nord en algunes inauguracions olímpiques –com la dels últims Jocs d’hivern–, ja que després cadascú havia competit sota la seva bandera.

La selecció de Corea del Sud s’havia guanyat el dret a anar al mundial gràcies al seu tercer lloc en el campionat asiàtic de l’any passat. Havia estat ja en onze mundials masculins amb el vuitè lloc del 1997 –quan va perdre contra Espanya el partit per la setena posició– com a millor resultat. Ara competiria sota el nom de Corea. I prou. Per afavorir la presència d’un equip amb jugadors del nord, la federació internacional va permetre que l’equip coreà participés amb 20 jugadors, en comptes de 16 com la resta de seleccions. Si Corea del Sud és una de les potències de l’handbol asiàtic –nou títols i un total de 13 medalles en les divuit edicions del campionat d’Àsia–, Corea del Nord només ha participat una vegada en el seu campionat continental i va ser el 1991, en què va acabar novè d’entre dotze equips. Pensava, doncs, que els quatre jugadors del nord només escalfarien banqueta en el mundial.

Haig de reconèixer que em vaig equivocar. Kyong Song Ri, Jong Gon Pak, Son Jin Ri i Yong Myong Ri han tingut els seus minuts. No estan entre els coreans que han jugat més en els quatre primers partits, però tampoc són els quatre que han jugat menys. El seleccionador Young Shin Cho ha comptat amb ells en quasi tots els partits –en dos han jugat tots quatre; en un ho han fet dos i en l’altre, només un– i tot i que Corea ha perdut els quatre primers partits i no lluitarà per les medalles, ha demostrat que manté el seu bon nivell habitual. L’experiència, esportivament parlant, sembla que no haurà estat en va. A més, dos dels quatre jugadors del nord són joves –20 i 21 anys– i els altres dos tampoc són massa veterans –28 i 29 anys–. Tenen futur. Un altra història és que els polítics que han facilitat la participació d’aquest equip unificat també facin la seva feina i ens demostrin que per a ells, no es tractava d’una pura i simple mesura de propaganda.