A par­tir d’ara, si el Barça no gua­nya per la força de l’estil, ho aca­barà fent per coacció; dit d’una altra manera, es ser­virà d’un ambi­ent el·líptic de rebel·lió con­tin­guda pro­vo­cada pel grup Street Figh­ter diri­git per Jordi Alba, el Joe Dal­ton de la tropa: doc­tor hono­ris causa a l’hora de saber quan s’ha de ten­sar la corda perquè les feres s’abra­o­nin sobre la víctima. Segu­ra­ment aquesta cara B amb el ros­tre de Boa­teng i Vidal s’allu­nya com­ple­ta­ment dels posats de joven­tut de Con­vergència del Barça de Guar­di­ola, però al final, olo­rant a diari el vòmit nau­se­a­bund dels nens mimats guer­ra­ci­vi­lis­tes, tam­poc és un drama pren­dre certs llen­guat­ges rela­ci­o­nats amb la frase que s’ha uti­lit­zat a Cas­te­lla com a motor de qual­se­vol èxit mas­culí “Que no tengo güevos?” (sí, sí, güevos s’escriu sem­pre amb g). Així doncs, és d’agrair que la direc­tiva aposti per per­so­nat­ges que tren­quin un dels axi­o­mes repe­tits entre els culers per plas­mar la pròpia divisió mani­quea entre el bé i el mal: aquest juga­dor és el típic del Madrid. Doncs mireu, fa una tem­po­rada que feliçment arri­ben a can Barça i duen la ves­sant emo­ci­o­nal dels par­tits al seu ter­ri­tori pro­vo­cant un efecte dominó a la resta de l’equip. En defi­ni­tiva, em direu hiperbòlic, pirata i mal català amant de l’ordre, però si jo em trobo els bons d’en Kevin i l’Arturo pel car­rer i em dema­nen diners, no tin­dria cap mena de dubte de ven­dre’m com a esclau per no patir con­seqüències nefas­tes, i aquesta sola idea de pànic, apre­ci­ats senyors del puro, em fa un bar­ce­lo­nista feliç.