A Montilivi tot sembla provisional. Les graderies semblen bastides, les llotges VIP, mòduls per guardar les eines i les lones (què seria Montilivi sense lones) la manera de tapar la sensació de fugacitat. Des de la televisió tot canvia, llums led, alta definició i càmera zenital, el mostren com un robust camp de primera. Aquesta no és l’única ambivalència, la idea de camp complicat de la qual parlen els entrenadors rivals no quadra amb els resultats. Tots, menys Celta i Rayo, hi treuen punts. Ambivalent és també l’estranya convivència, en un estadi amb bones assistències de públic, entre gent que empeny i aficionats desmemoriats que no volen entendre que som dels de baix i que és a baix on hem de conviure.

Les sensacions contradictòries són representacions del que ens passa. Competim bé, però no acabem de trobar ni una continuïtat, ni una personalitat clara d’equip, i mentrestant tenim la sospita que la propietat espera que ens consolidem per apostar de debò per aconseguir la personalitat que ens hi donarà la continuïtat, una altra ambivalència. El cert és que sense un Montilivi fort no es veuen les cinc victòries que ens falten per quedar-nos un any més a primera i això no és ambivalent, això és meridià.