Fas una petita analogia entre Granell i el Girona i veus en el capità un pictograma precís dels darrers anys del club. Va abandonar el futbol base amb l’equip lluny de l’elit, tots dos van deambular en categories poc agraïdes, van tenir un repunt de glòria i les seves trajectòries es van retrobar després d’una temporada poc afortunada per part de tots dos. És la història perfecta del retorn del fill pròdig. Un argument literari universal.

Aquest any la seva trajectòria defineix com cap altra la temporada de l’equip. Amb un inici titubejant, competitiu com sempre, ha cobert les urgències al carril, ha jugat de pivot i ara que l’equip sembla més consolidat ha tornat a l’interior per ensenyar el guant esquerre que mou i colpeja la bola cap a on ell vol que vagi.

Fa temps que volia parlar d’en Granell però m’és difícil perquè escriure sobre ell és parlar de nosaltres, ell representa les nostres alegries i els nostres patiments. Estimat per tots i criticat per uns pocs amnèsics indocumentats, la seva esquerra és la que nosaltres hauríem volgut tenir i la seguretat d’un compromís constant i innegociable.

No ens imaginem aquest Girona sense el “6”. Sens dubte que volem l’esquerra d’en Granell. Ell és un dels nostres, ell és “nosaltres”.