Solem repe­tir axi­o­mes de manera mecànica sense caure en el seu sig­ni­fi­cat real, i a la llarga, inte­ri­o­rit­zem aques­tes con­sig­nes duent a la pràctica unes indi­ca­ci­ons que no hem refle­xi­o­nat del tot. Així, un enun­ciat d’aquesta tipo­lo­gia vici­osa és el que veu la figura del fut­bo­lista com un model per als nanos, o sigui, no només anhe­lem un Messi lide­rant el tri­plet, la Pilota d’Or, la Bota d’Or, i els ous d’or, sinó que també li recla­mem ser un mirall incor­rupte per als fills des­em­pa­rats dels arque­tips paterns. Compte! Cagada monu­men­tal on els pares dimi­tei­xen de les seves fun­ci­ons! Escol­teu bé, si en Cris­ti­ano fa el gest de pren­dre’s les mesu­res hiperbòliques de la carn d’olla per repli­car el gest homònim de Sime­one, no el podem acu­sar de guiar els infants de l’Europa occi­den­tal a repli­car l’oda tes­ti­cu­lar als camps de fut­bol, als des­pat­xos de pro­fes­so­res, a les por­tes de les esglésies, o pit­jor encara, en un dinar pro­to­col·lari amb les amis­tats aris­tocràtiques dels sogres: en Ronaldo cobra per eli­mi­nar l’Atlético, no per guiar les noves gene­ra­ci­ons. A més, és bas­tant comú apre­ciar el pare defen­sor del fut­bo­lista peda­gog men­tint davant del fill sobre els hàbits sexu­als de les mares de l’equip rival, totes elles, segons el Góngora del gol nord, amants de res­tar asse­gu­des entre les bar­dis­ses de car­re­te­res secundàries esguar­dant una vida millor. En defi­ni­tiva, hem de valo­rar el juga­dor enfron­tant-lo amb si mateix sense neces­si­tat de cer­car el vernís moral dels paga­dors de les nos­tres pen­si­ons. Per exem­ple, Gareth Bale, l’home que podria haver estat un dels millors late­rals esquer­res de la història i va deci­dir deam­bu­lar com un davan­ter sense èpica obses­si­o­nat amb la deco­ració del seu ego. Una llàstima per al fut­bol, una bene­dicció per al Barça. Així doncs, si a aquesta traïció a les pròpies qua­li­tats hi sumem la neu­rosi capri­ci­osa d’ara no cele­bro res perquè estic dol­gut però ara ja crido gol perquè l’entre­na­dor em cau millor, doncs no cal refle­xi­o­nar sobre la seva exem­pla­ri­tat quan és ell qui renun­cia a l’eter­ni­tat per abraçar una imme­di­a­tesa de cen­dres recre­ma­des. Un altre exem­ple, Ney­mar. L’hereu tenia l’edat d’aga­far el negoci sense l’adu­lació de lle­pons sub­con­trac­tats, però va deci­dir per­se­guir som­nis humits dis­fres­sat de Napoleó, i al final, quan aca­ben les fes­tes de la seva ger­mana, se sol repe­tir any rere any els ver­sos de Sabina “Lo que tenía que ser, y la mierda que ha sido”. Ney­mar, com Bale, ha per­dut la com­pa­ració amb si mateix i no cal bus­car mora­li­tats bara­tes: ells són les vícti­mes dels seus pro­pis errors. Així doncs, quan algun home res­pec­ta­ble arrufi el mentó amb la cara seri­osa del que porta al ros­tre les arru­gues de llençols adúlters, i defensi la neces­si­tat d’uti­lit­zar els fut­bo­lis­tes per ves­tir els hàbits dels nens, agafa aire, mira el cel, i amb el to més pedant pos­si­ble li etzi­bes uns copets humi­li­ants a l’espat­lla tot exhor­tant-lo a pas­sar més temps amb els seus fills. No tin­guis por, és pro­ba­ble que et cai­gui un cop de puny i t’esta­ve­llis con­tra el terra amb la boca ver­me­llosa de sang fresca, però seràs lleu­ge­ra­ment feliç perquè sabràs que a les bones històries els per­de­dors sem­pre aca­ben dem­peus.