S’atura la lliga i ens satura l’estol d’amistosos en els quals els no nacionalistes aprofitaran per brandar banderes, entonar himnes patris i interpretar xovinistes cants; però, si dilluns vinent a Montilivi els assistents gosem fer el mateix, els mateixos no nacionalistes ens titllaran de bruixes perpetradores d’aquelarres patriòtics. Mentrestant, els jugadors carregats de minuts afronten com poden uns partits entaforats enmig d’un calendari inhumà i juguen amb desgana a la ruleta russa de la ruptura fibril·lar.

Tretze dies sense partit a Montilivi, però amb una altra batalla pel Peralada. Aniran a Cornellà a guanyar punts molt necessaris però no definitius. El filial aquest any està patint perquè ha exercit com a tal i ha reforçat el primer equip en la pretemporada i durant la plaga de lesions. Se salvarà? Segur que sí; només cal escoltar les idees clares del seu entrenador, veure com juguen i recordar com han competit a primera Valery, Paik o Montes per estar-ne convençut.

El futbol no s’atura i, per sort nostra, el de base, menys. L’any que ve alguns altres jugadors del filial estaran al primer equip i qui sap si també haurem d’encreuar els dits perquè no se’ns lesionin en alguna aturada com aquesta.