La Catedral va reunir 48.121 espectadors per assistir als quarts de final de la copa de la Reina, entre l’Athletic de Bilbao i el temut Atlético de Madrid. Després, va ser el Wanda Metropolitano que va reunir 60.749 espectadors –amb el cartell de “sold out” penjat a la porta– per gaudir del partit entre el primer i el segon classificats de la lliga Iberdrola: les colchoneras i el FC Barcelona. El Wanda Metropolitano va superar el darrer partit entre clubs amb més assistència a les grades, la final de la Champions femenina del 2012 (50.212 espectadors) entre l’Olympique de Lió i el Frankfurt. Per sobre, ja només queden la final de la copa del món del 1999 i la final dels Jocs Olímpics de Londres 2012. Però, de moment, sembla que l’intent de buscar un sold out en un partit de les jugadores de Lluís Cortés al Camp Nou encara no serà possible. De fet, fins i tot costa omplir el Miniestadi quan les blaugrana juguen a casa, malgrat el salt qualitatiu que han fet en els últims anys i el bon futbol que practiquen. Autocrítica?

Des del passat 8 de març que sembla que el periodisme esportiu s’ha conscienciant una mica més de la importància de l’esport femení; sobretot, del futbol. De fet, hem vist com les jugadores de Lluís Cortés obrien la secció d’esports del Telenotícies en més d’una ocasió. Però, mentre que la visió de gènere va calant, a poc a poc, a les graelles dels informatius (i ja era hora!), també és cert que de moment les blaugrana continuen sense poder saltar a la gespa del Camp Nou i el debat no acaba de fer forat a les tertúlies de molts mitjans de comunicació. Em faig preguntes, que també es fa gent del carrer. Potser el club té por que les despeses que suposa obrir l’estadi per a un partit de la lliga Iberdrola siguin superiors als ingressos que els suposaria en concepte de match day?, em pregunto. Si ja no s’aconsegueix omplir el Miniestadi, ni pels partits de la lliga de campions o amb els preus tan assequibles de les entrades, per què cal usar el Camp Nou?, em repliquen alguns.

Ben cert que hi deu haver alguna explicació, que possiblement uns o altres volen mantenir fora del focus dels mitjans de comunicació. Però, el que sí que tinc clar és que la normalització entre les dues disciplines, futbol masculí i femení, no tindrà sentit si els pioners no donen exemple. Ja no parlo de l’equiparació salarial –que hauria de ser, però encara em sembla una utopia per l’actual estructura de la indústria del futbol–, sinó amb la possibilitat que uns i altres usin els mateixos coliseus. Tant costa? Què és abans, l’ou o la gallina? Aconseguir omplir el Mini o ser valents i definitivament habilitar el Camp Nou? Sense cap mena de dubte, al meu entendre, la responsabilitat social que té un club com el Barça –no ho oblidem, funciona com una empresa, però diu amb els seus valors que no ho vol ser– l’hauria de portar a oferir imatges per a la igualtat de gènere indiscutibles: on marca Leo Messi també ho han de fer Duggan, l’Alexia, l’Aitana o la Bárbara.

No es pot retreure al club l’aposta per professionalitzar la secció, de cap manera, i és un luxe que a Barcelona es gaudeixi de l’efectivitat golejadora de l’anglesa, les cavalcades i el talent de Martens o la visió i posicionament de Hamraoui. Però, el preciosisme del seu joc encara es podria entronitzar millor en un Camp Nou que, si bé a l’inici podria patir per arribar a mitja entrada, amb el temps hauria de convertir-se en la icona de la igualtat de gènere en el futbol femení. Quin precandidat a la presidència recull el guant?